A qui es pregunti com és possible que un agitador d’ultradreta hagi aconseguit tres eurodiputats, se l’ha de redirigir a la immortal sentència de McLuhan: “El mitjà és el missatge”. La diferència és que el 1963 el mitjà era la televisió, i el 2024 el mitjà és el mòbil. Però el principi és el mateix.
No és que estiguem segrestats pel mòbil, és que hi estem entregats, com va explicar amb encert el programa Atrapats per la pantalla de TV3. Recordo la sensació de desemparament i solitud quan la televisió tancava les emissions després de l’hora del cafè fins al vespre i havies de buscar la manera de passar la tarda matant l’avorriment. Però, esclar, riu-te’n de la capacitat hipnòtica (i mira que en tenia) d’aquella televisió compartida al menjador de casa, per on veies els programes d’un únic canal oficial i en blanc i negre, si la compares amb la relació de dependència angoixant que hem construït amb el mòbil, on tenim tota la nostra vida dividida en aplicacions, sempre disponible per donar-nos una compensació aleatòria. Adaptant un cant de grada, el mòbil és la nostra vida. El pitjor és que ens pensem que li hem donat la forma que ens interessa, però és el mòbil el que ens està formatant a nosaltres. X sap perfectament que si ensopego amb uns vídeos amb els millors gols de Messi me’ls miraré. Quan acabo, gairebé no recordo què havia de fer, amb l’atenció i la concentració desenfocades. Quan un mitjà és així de potent, qualsevol missatge més o menys ben adreçat a les emocions més primàries entra fins a l'urna i més enllà. Els que tingueu fills petits, vigileu, sisplau.
