Columna de Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967) a La Publicitat (27-III-1931) arran de la visita ara fa anys a Catalunya i Mallorca del filòsof, naturalista i escriptor Hermann Keyserling (Könnu, Estònia, 1880 - Innsbruck, Àustria, 1946). A Barcelona va ser acollit per Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra, Joan Estelrich i Isabel Llorach, presidenta del Conferentia Club, que l’havia convidat. Les idees de Keyserling eren tributàries de Plató i de Kant, i sintonitzava amb les línies intuïcionistes i irracionalistes de Bergson, Schelling, Dilthey i Simmel. Va fundar a Hessen una escola de la saviesa on va convidar el poeta indi Tagore. Soldevila, l’articulista diari més constant de la seva generació i un dels més llegits, es pregunta al final d’aquesta peça sobre la pròpia dèria professional, recurs habitual en els grans clàssics anglesos de l’anomenat periodisme íntim.
Quina calma! Ahir, a les nou del vespre, érem a Barcelona, vora el monument a Colom. Avui, a les nou del matí, som a l'Hotel Formentor, davant un deliri de blaus, verds, morats i blancs –un deliri pacífic, un deliri sedant–. Hem vingut, segons totes les aparences, per celebrar una "setmana de seny", sota la direcció del gegantí filòsof que es diu comte de Keyserling. He dit "setmana de seny" i no "de saviesa" perquè aquell terme em sembla molt més adequat que no aquell i infinitament menys pedant. Sé que els meus companys –Estelrich, Pla, Sagarra– ja són aquí des de fa un parell de dies; sé que també hi és el comte de Keyserling... Però, són les dotze del migdia, tres hores fa que volto pels boscos, per les platges, per les terrasses de l'hotel i no he vist cap d'aquests companys admirables. Segons totes les aparences encara reposen. Fan bé. No dic que el matí, en plena natura, manqui d'al·licients poderosos que tal vegada aconsellin de llevar-se d'hora i de cuitar a embarcar-se sobre aquest llac que és la badia de Pollença. Però ¿qui assegura que del llit estant, amb la finestra oberta –finestra apaïsada que encantaria els partidaris de l'art nou– no contemplen el panorama i no aspiren assossegadament aquest aire assolellat, ple de sal i de iode? Segurament és això el que fan. No asseguro que demà, que ja m'hauré incorporat de ple a llur noble secta, no els imiti. No dic que no. És molt possible que el seny, en el seu primer capítol, recomani de prendre's les coses amb aquesta calma. Una parella d'anglesos –els veig amb només desviar els ulls de l’escriptura– davallen agafats de la mà per una rampa esbarjosa que mena fins a la vora de la mar. No fan pas semblant d'anar-se a suïcidar... No sento sinó la piuladissa dels ocells i la remor –suavíssima– de les onades. Idíl·lic? Enterament idíl·lic. Tant que comença a fer-me angunia el martelleig de la meva maquineta d'escriure que he agafat el vici de traginar amb mi. ¿Com és que encara em queda delit per a fer articles? Deu fer-ho la inèrcia, els darrers vestigis de la inèrcia...
