J.V. Foix

A Sarrià hi fan una biblioteca nova i, esclar, bé l’han de batejar. Aquesta biblioteca només podia portar un nom: el de J.V. Foix, un dels més grans poetes catalans de tots els temps. Al costat del seu nom, tots els noms dels altres candidats, sarrianencs de naixement o d’adopció, empal·lideixen. Foix va néixer a Sarrià en aquells temps que els sarrianencs baixaven a Barcelona, hi va viure tota la vida, i hi va morir. La seva família hi tenia dues pastisseries, una al carrer Gran i l’altra a la plaça de Sant Vicenç (la V del seu nom és perquè sant Vicenç és el patró de Sarrià), a quatre passos de l’església dedicada al sant. Malgrat les dues pastisseries, que encara hi són, Foix no era pastisser. No n’havia après l’ofici, em va dir un dia, ell era tipògraf. 

El vaig conèixer fa molts anys, el 1970. I ens va portar una tarda de diumenge a casa seva Gabriel Ferrater, que s’estava uns dies amb nosaltres amagant-se de la policia després de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat. Si no ho recordo malament era el desembre. Un diumenge, havent dinat, en Gabriel ens va dir: voleu que anem a veure en Foix? Li vam dir que sí, esclar. Ell el va telefonar i la visita va quedar concertada. Foix vivia molt a prop, al carrer de Setantí, en un pis tan discret com era ell, dalt d’una escala que recordo molt dreta. Mentre hi anàvem, en Gabriel ens va dir: a Foix se l’ha de saber sintonitzar, com una ràdio, deixeu-m’ho fer a mi. Perquè si agafa un tema concret ens podem passar la tarda parlant dels russos i els polonesos o dels turcs i els grecs…

Ens va obrir la Gaudiosa, la minyona, una dona de mirada una mica sorneguera. Ens va fer passar. Em vaig fixar en un quadre del rebedor. Dos cavalls en una platja. Era d’Obiols, però em va recordar un De Chirico. Al menjador vam seure al voltant de la taula. Foix sota un tapís dibuixat per Miró i que havia teixit la seva dona, Victòria Gili. “Perquè jo soc casat, em va dir un dia, la dona em va deixar”. Aquella tarda no, aquella tarda Gabriel Ferrater el va conduir per altres camins. La Gaudiosa va portar whisky per als homes i bombons per a les senyores (a part de la Dolors també hi havia la Marta Pessarrodona, que havia vingut a dinar). La Dolors va dir a la Gaudiosa: jo també vull whisky. Ella li va portar un vas, i li va retirar els bombons. No, no, va dir la Dolors, vull les dues coses…

Al menjador, no pas molt gran, amb mobles clars, d’estil diguem-ne postnoucentista, hi havia un dibuix de García Lorca. El Federico l’hi havia regalat. També hi havia un dibuix de Miró, uns traços negres, una mica cantelluts, vigorós. Suposo que era un dibuix dels anys trenta. 

Anys després d’aquella tarda memorable, vaig anar a fer-li una llarga entrevista. Es va publicar en una col·lecció titulada DiàlegsaBarcelona, publicada per l’Ajuntament de la ciutat. Maria Aurèlia Capmany, regidora de Cultura, se l’havia empescada. Hi vaig anar un parell o tres de tardes a parlar amb ell i, un cop la conversa va ser transcrita per Xavier Febrés (que va cometre l’error imperdonable d’esborrar les cintes) l’hi vaig anar a llegir per fer-hi les correccions pertinents. Foix ja no hi veia gaire bé. Em va fer canviar algunes coses: parlant de Dalí, em va dir, tregui aquest “es masturbava” i el substitueixi per “s’excitava”. I coses com aquestes. Una tarda va venir Pilar Aymerich per fotografiar-nos. Jo guardo una fotografia preciosa on se’m veu assegut al costat de Foix mirant el llibre L’estació, amb gravats de Tàpies. Jo, llavors, devia tenir uns quaranta anys, Foix, més de vuitanta. 

Al cap d’un temps ens vam trobar en la presentació d’un llibre. No recordo on ni quin llibre era. Suposo que un altre volum de la col·lecció aureliana. No em va reconèixer. Però vam estar parlant: el meu, em va dir, me’l va fer en Comadira. Però algú m’ha dit que no era l’interlocutor adequat (sempre hi ha alguna ànima bondadosa, en aquest món de mones). Llavors va venir la Kati, que jo coneixia de Girona, i que acompanyava molt Foix. Em va dir, no pateixis, a mi, l’altre dia em va confondre amb l’Albert Manent. Segons aquest savi l’entrevista l’havia d’haver fet algú que hagués viscut l’època de Foix. El savi no sabia que l’objectiu de la col·lecció era encarar un vell i un jove que es dediquessin al mateix ofici. 

Records que em venen ara que s'ha discutit el nom de la nova biblioteca sarrianenca, discussió inútil, per absurda. Només n’hi havia un de possible, de nom, i és el de Foix. Un dels poetes catalans més grans de tots els temps. Ja ho he dit i vull repetir-ho.