El 4 d’abril de 1998 em van fer una pregunta que no vaig saber respondre. Recordo. El micro als morros. Un segon. Ja em perdonareu, però ara reviso el guió. Tinc desat tot el que he fet en aquesta vida i en la de més enllà. Cinta en brut. Llegeixo. Ell diu que per què li faig l’entrevista en castellà. Que per què no la faig en català i subtitulem en castellà. No sé respondre. Dic que jo, que jo això ho faig per una tele espanyola. Hola? Davant tinc Jordi Madern, cosí de J.V. Foix.
Era 1998 i feia un reportatge sobre la pastisseria del poeta-pastisser. Sarrià per a mi era com Mount Vernon (Arkansas). Llunyania. Tinc gana: vull carquinyolis, o un bocí de mantega en vena. Hola, em dic Francesc Canosa Farran i he estat un ionqui d’en Foix. Paio, flipa’m. Dona’m cirera remeiera, pastisser de l’era sense cabellera, que la meua coixera és planera. Foix ha estat una drogueta. Dosificada, senyor. A estones. No pensi mal. Feu-me una anàlisi i trobareu colesterol bo foixià. I ara ens surt això de la biblioteca. Que es veu que voten, o el boten. Aquesta pseudodemocràcia és per als països en mal estat, sense estat. Si això fos un punyeter país normal Sarrià tindria una biblioteca des de fa anys i panys i es diria J.V. Foix de patac, perquè ens exalta l’ou del pou i ens enamora el sidral-sideral. Ai, qui no et vol, Foix?
Ja ens vas avisar. Ens ho vas dir el 1920. Suquem el melindro foixià: “Al bell sinus de la magna Barcelona exalçada pels poetes, pels artistes i pels patriotes, s'hi ha nodrit una nova ciutat: la Barcelonota. Té tots els vicis d'una mocosa que tira a bagassa, i amb la impetuositat amb què satisfà totes les impulsions capricioses del seu instint, està a punt d'assetjar la ciutat noble, cara al patriota ardent. A la Barcelonota, el gran Maragall li endreçà un himne; però analfabeta d'esperit, no n'ha comprès el seny cabdal i ha preferit d'apropiar-se a la seva honor els cuplets de baixa inspiració i simbolitzar-se a la manera d'una balladora de la Bohèmia pastitxant l'al·legoria d'un escenògraf, tal, i deixant-se interpretar per un actor qualsevol de vodevil”. La Barcelonota i la Catalunyota és la que no vol-entén que la biblioteca es digui J.V. Foix.
La Barcelonota-Catalunyota borratxa desmemoriada. Zigzaguejant amb una pítima sense claus de casa. Reguitzell sagnant per carrers, botigues, pisos. Ferida, com un porc senglar acomiadat, s’expressa a espernegades irracionals, inconnexes, moribundes. Més bèstia que persona. No sap ni qui és Foix, ni què és Sarrià. La Barcelonota expulsa els veïns perquè visquin alienígenes rics i analfabets i estereotips de parets. Ells sí; tu, no. Tu vas donar dolçor, ells palades de ciment d’agror. Foix ja és un expatriat de la pàtria.
Ja fa temps que s’entén tot. Massa que s’entén. Entenc l’entrevista de 1998. Ja no és la llengua, és que ni podem arribar a subtitular la realitat. Precisament la realitat és la que es penalitza. Ser de Sarrià és una pena, una condemna. Abans preferirien la biblioteca Doraemon 3456 que J.V. Foix. Primer el cupcake, el brunch i el txuki-txuqui que les petxines, els panellets, els pastissos... Potser el problema és aquest. Per què molesta, Foix? Per la llengua? La pastisseria?
Potser perquè ell és la realitat. La més pura, la més dura. Ella és. Perquè “I tots aquests aspectes de la Barcelonota corresponen a una lletania que no té altra ora pro nobis que suor i pixum repetit fins a llanguir-ne”. Foix declarat immigrant a casa seua. Aquest és el missatge. Sense Foix es va coix. Sense Foix no hi ha brioix. Vota Biblioteca Foix. Vota, no bota. La cultura és la cultura: no pas la teu tortura.
