Per què la pandèmia no ha estat bona per als líders autoritaris?

Per a un europeu oriental de la meva generació, veure les protestes que hi ha a Bielorússia actualment és com fullejar les pàgines d’un vell àlbum de fotos. Les escenes dels treballadors en vaga fan pensar en les drassanes de Gdansk, a Polònia, i el moviment Solidaritat dels anys vuitanta. El dilema de Moscou sobre si oferir suport “amistós” al règim del president Aleksandr G. Lukaixenko em recorda la Txecoslovàquia del 1968, quan les tropes soviètiques van entrar a la capital txeca per frenar la popular Primavera de Praga. I la sorprenent incapacitat d’Occident per donar suport a la societat civil de Bielorússia ens remet directament al 1989, però no a l’Europa de l’Est, sinó a la Xina. La pregunta del moment és si el senyor Lukaixenko repetirà la tragèdia de Tiananmen.

En el que he pensat més, no obstant, no ha sigut en un moviment de protesta de la meva joventut, sinó en un desastre natural. La revolta de Bielorússia sorgeix a l’ombra de Txernòbil, la pitjor catàstrofe nuclear de la història de la humanitat, que va tenir lloc a la veïna república soviètica d’Ucraïna. Trenta-quatre anys després, els ciutadans s’han adonat que res no ha canviat al seu país i que estan dirigits per un govern disposat a sacrificar la seva gent per amagar la decadència del règim.

Aquesta primavera, quan tot Europa estava confinada per combatre la pandèmia del coronavirus, el senyor Lukaixenko va informar els bielorussos que no hi havia res a témer. El millor que podien fer, va dir, era ignorar la histèria mundial, anar als estadis de futbol i continuar animant el seu club favorit. Molts ho van fer; molts, també, es van contagiar del virus i van morir. Només podem especular sobre el nombre de bielorussos que haurien sortit al carrer si no hagués sigut pel covid-19. Però està clar que la resposta irresponsable del govern davant la pandèmia ha sigut un punt d’inflexió.

Les protestes de Bielorússia ens haurien d’obligar a replantejar-nos la relació entre la pandèmia i l’autoritarisme. ¿El virus escampa en les nostres societats les formes de govern autoritàries o, al revés, pot enfortir la immunitat democràtica?

Alguns temen que una emergència de salut pública com aquesta, més que qualsevol altra crisi, porti la gent a acceptar restriccions a les seves llibertats amb l’esperança de millorar la seguretat personal. La pandèmia ha fet augmentar la tolerància a la vigilància invasiva i prohibeix la llibertat de reunió. En diversos països occidentals, incloent-hi els Estats Units i Alemanya, hi va haver protestes públiques contra la imposició de portar mascareta i els confinaments.

Al mateix temps, la pandèmia ha erosionat el poder dels líders autoritaris i els que tenen tendència a ser-ho. La reacció instintiva de presidents com Lukaixenko a Bielorússia, Vladímir Putin a Rússia, Jair Bolsonaro al Brasil i Donald Trump als Estats Units no ha sigut aprofitar l’estat d’emergència per ampliar la seva autoritat, sinó minimitzar la gravetat de la pandèmia.

Per què els líders autoritaris que prosperen en situacions de crisi i que dominen la política de la por es resisteixen a aprofitar aquesta oportunitat? Per què sembla que odiïn una crisi que haurien d’estimar? La resposta és clara: els líders autoritaris només treuen profit de les crisis que han fabricat ells mateixos. Necessiten enemics per derrotar, no problemes per resoldre. La llibertat que més aprecien aquests líders és la llibertat de triar quines crisis mereixen una resposta. Aquesta capacitat és la que els permet projectar una imatge de poder diví.

A la Rússia anterior al covid-19, el senyor Putin podia resoldre una crisi engegant-ne una altra. Va revertir el declivi de la seva popularitat després del moviment de protesta del 2011-12 mitjançant la dramàtica annexió de Crimea. Abans Trump podia afirmar que les caravanes d’emigrants de Mèxic són l’amenaça més gran a què s’enfronta el seu país i prescindir de l’amenaça del canvi climàtic per a la nostra civilització. En l’era del coronavirus, això ja no és possible.

Ara i aquí, només hi ha aquesta crisi: la pandèmia. I els governs són jutjats per la manera de gestionar-la. Els actors autoritaris no només detesten les crisis que no han escollit lliurement, sinó que a més els desagraden les “situacions excepcionals” que els obliguen a respondre amb regles i protocols estandarditzats en lloc de moviments discrecionals ad hoc. Comportaments prosaics com el distanciament físic, l’aïllament personal i el rentat de mans són les millors maneres d’aturar la propagació del virus. L’enèrgic cop de geni d’un líder no servirà de res. Seguir regles no és el mateix que complir ordres.

El que encara és més amenaçador per a les elits autoritàries del món del covid-19 és que no tenen l’avantatge clau de què gaudeixen tots els líders democràtics: el luxe de sobreviure fins i tot quan semblen febles. Imagineu-vos que el senyor Putin ordena a tots els ciutadans russos que portin mascareta i que la meitat de la població decideix no fer-ho. Per a un líder democràtic, això seria un entrebanc; per a un d’autoritari és un desafiament directe al seu poder.

L’omnipresència de la malaltia també suposa un desafiament per als governs autoritaris. Com que la pandèmia afecta tots els països del món, els ciutadans poden comparar les accions dels seus governs amb les dels altres. L’èxit o el fracàs a l’hora d’aplanar la corba proporciona un paràmetre comú que possibilita les comparacions entre països i posa pressió sobre els governs que prèviament aconseguien aïllar-se de la crítica pública.

En aquest context, el covid-19 s’ha convertit en un perill mortal per a certs anquilosats règims autoritaris com el de Lukaixenko a Bielorússia. Si l’indueixen al coma a la sala d’urgències del senyor Putin, encara és possible que el pacient sobrevisqui. Però ara ja ha quedat clar que el virus és una maledicció més que una benedicció per a perfils autoritaris com el seu.

El 1986, la tragèdia de Txernòbil va fer que la gent de la Unió Soviètica veiés la realitat del sistema comunista, amagada darrere de la propaganda estatal: no era omnipotent. De fet, ni tan sols era competent. El règim només va durar uns quants anys més.

Traducció: Marc Rubió Rodon

Copyright The New York Times