Itàlia es gira contra Europa
Fa menys de dos mesos que el populista Moviment 5 Estrelles (M5E) i la Lliga (de dreta) van formar govern a Itàlia, així que encara és massa aviat per saber en quines polítiques concretes es convertirà la retòrica de campanya de la coalició. De fet, és possible que les seves contradiccions internes limitin la seva acció legislativa o fins i tot provoquin la seva caiguda, potser abans de les eleccions del maig del 2019 al Parlament Europeu.
Però no és massa aviat per veure què implica la posició antieuropea del govern italià. Per a la direcció de la Unió Europea, que l’observa des de Brussel·les, la dinàmica política que la coalició M5E-Lliga ha posat en marxa pot resultar molt més transcendent que qualsevol de les seves polítiques concretes.
La coalició és el primer cas d’un govern obertament contrari a la UE que arriba al poder en un dels estats fundadors del bloc. Encara que la seva posició radical és, en part, una resposta al deslluït comportament de l’economia italiana en les últimes dues dècades, aquesta classe de política antisistema ha calat també en altres països europeus als quals els ha anat molt millor. Lluny de ser una excepció, Itàlia pot ser el preavís del que espera a molts altres països, especialment després de les eleccions europees de l’any que ve.
Tot just arribat al poder, el nou govern italià va adoptar una política de mà dura contra la immigració. Matteo Salvini, líder de la Lliga i actual ministre de l’Interior, va fustigar la UE per haver deixat sola Itàlia davant l’arribada de sol·licitants d’asil. La retòrica de Salvini sol ser racista i incendiària, però té una mica de raó quan diu que la crisi dels refugiats demana una solució compartida. L’evident fracàs de la UE en aquest tema ha donat arguments als crítics de la Unió.
Ara per ara, el desafiament d’Itàlia a la UE en política migratòria ha obligat els estats membres centrals, com Alemanya, a començar a considerar la recerca de solucions negociades al problema. Però sembla que encara som molt lluny d’una estratègia cooperativa realment viable.
És a dir, que la cosa més probable és que els governs que simpatitzen amb la posició de Salvini continuïn aplicant unilateralment polítiques que poden posar en risc el sistema Schengen (que fa possible viatjar per la major part de la UE sense mostrar el passaport). Potser destruir aquesta institució fundacional de la UE no sigui l’objectiu declarat de Salvini, però és evident que les seves accions van en aquesta direcció.
Mentrestant, en matèria de política econòmica el nou govern italià ha introduït el “decret dignitat”, que capgira algunes de les reformes del mercat laboral implementades pel govern de centreesquerra de l’ex primer ministre Matteo Renzi. En concret, la nova norma dificulta l’acomiadament de treballadors amb contracte permanent i limita la contractació temporal successiva.
Una anàlisi tècnica realitzada per l’Institut Nacional de Previsió Social italià (INPS), un organisme estatal, prediu que la nova norma provocarà destrucció neta d’ocupació, amb efecte negatiu sobre el pressupost nacional. La resposta del govern a aquestes conclusions va ser amenaçar d’acomiadar el president de l’INPS.
L’atac del govern de l’M5E i la Lliga a la independència del funcionariat dona una idea del que ve. Ja hi ha un conflicte ampli dins la coalició al voltant de la manera de reconciliar programes de política econòmica d’esquerra i de dreta dins els límits marcats per les regles fiscals de la UE (que l’actual ministre de Finances, Giovanni Tria, pretén continuar complint). Aquest conflicte pot arribar a un punt crític si la coalició avança en les seves propostes d’una “renda de ciutadania”, una reforma de les pensions i rebaixes d’impostos.
Tot i que els objectius immediats del govern se centren en qüestions internes, les seves polítiques poden tenir profundes conseqüències per a la UE en general. Com ja hem vist en el cas de la política per als refugiats, la cosa més probable és que el govern adopti una actitud de confrontació amb la UE cada vegada que pugui. Al cap i a la fi, qüestionar la UE funciona davant les bases electorals dels dos partits de la coalició, i altres governs, en particular els d’Hongria i de Polònia, ja han demostrat l’eficàcia de culpar Brussel·les dels fracassos interns.
Però cap a on apunta tot això? D’una banda, l’agressivitat del govern italià pot interpretar-se com una tàctica de negociació enfront de la UE; de l’altra, com una estratègia política per a les pròximes eleccions europees. És possible que, com els partits nacionalistes que ressorgeixen en altres estats membres, la coalició italiana estigui mirant d’impulsar la conversió de la UE en una federació més laxa que restitueixi competències importants als governs nacionals.
Però això augmentaria la inestabilitat de l’eurozona. Sense regles compartides ni polítiques pressupostàries coordinades, la moneda comuna és totalment insostenible. Tot i que els líders del M5E i de la Lliga no estan demanant una sortida de l’eurozona i encara menys de la UE, la seva agenda interna perjudicarà inevitablement els fonaments del bloc.
La UE s’ha de preparar. Estem a punt de veure el mal que pot fer la implementació d’un programa antagònic amb la UE en un estat membre important. Itàlia és la prova que sense avenços cap a una unió cada vegada més estreta, la desintegració silenciosa pot ser a la cantonada.
Copyright Project Syndicate