Els israelians i els palestins habiten el mateix món?

Al llibre An immense world: how animal senses reveal the hidden realms around us [Un món immens: de quina manera els sentits dels animals ens mostren els regnes ocults que ens envolten], guanyador del premi Pulitzer, l’escriptor científic Ed Yong explica que cada mamífer, peix, insecte –totes les formes de vida de la Terra– està “tancat dins de la seva pròpia bombolla sensorial única, i percep només un bocinet d’un món immens”. Aquesta bombolla sensorial és l’umwelt [medi] de la criatura, la “part de l’entorn que un animal sent i experimenta: el seu món perceptiu”. Dues criatures poden “estar situades en el mateix espai físic” i, tanmateix, “tenir uns umwelten completament diferents”.

Això planteja una pregunta fonamental: ¿tots els humans comparteixen el mateix umwelt? ¿O bé podem arribar a ser incapaços de tenir una experiència compartida?

El món perceptiu d’un animal està determinat per les especificitats dels seus sentits. Per exemple, un tauró utilitza l’olfacte per localitzar a l’oceà les seves preses, situades a quilòmetres de distància; la vista tan bon punt la presa es troba dins del seu camp de visió; un òrgan sensorial conegut com a línia lateral per detectar el moviment, i uns electroreceptors per guiar el seu atac. Els ocells veuen taques ultraviolades a les plomes dels altres ocells que són invisibles per als humans, de manera que ocells mascles i ocells femelles que ens semblen idèntics, per a ells són molt diferents. Els ratpenats veuen el món a través de l’ecolocalització, mentre que alguns peixos utilitzen l’electrolocalització.

Un gos cartografia el seu entorn principalment a través de l’olfacte. Utilitza la vista i l’oïda com a sentits secundaris, i només veu tons d’un verd grogós i d’un blau lilós. Un humà situat a tocar d’aquest gos sentirà molt poca olor, mentre que veurà el mateix entorn amb tons vermells, verds i blaus. El que és important destacar és que el gos i l’ésser humà no només veuen el mateix de maneres diferents, com quan dos humans no estan d’acord sobre si alguna cosa és d’un verd grisós o d’un gris verdós: el cas és que les coses que són fonamentals per a l’experiència d’un no formen part del món de l’altre.

La majoria dels éssers humans naixem amb els mateixos sentits bàsics: vista, oïda, olfacte, tacte i gust. Per descomptat, alguns tenen una visió més aguda o una oïda menys fina que altres. Alguns prefereixen els gustos més dolços o salats, o són més o menys sensibles a determinades sensacions. Cadascun de nosaltres experimenta el “món” que es desplega al voltant nostre –i també, de fet, dins nostre– d’una manera diferent.

No obstant això, generalment entenem que es tracta només de diferències de grau. La nostra capacitat sensorial bàsicament similar fa que sigui molt poc habitual que no puguem imaginar les experiències sensorials d’altres humans.

Ara bé, suposem que la nostra geografia, cultura, experiències viscudes, entorns informatius i històries familiars poguessin diferir tant que esdevinguessin diferències essencials, de manera que les nostres bombolles sensorials fossin impossibles de percebre per part d’un altre grup d’humans. ¿Pot ser que, amb el pas del temps o com a resultat d’una situació crítica específica, aquestes percepcions diferents del mateix món poguessin modelar uns umwelten diferents? Si això fos així, ens podria proporcionar una visió valuosa sobre desavinences aparentment irreconciliables, començant pel conflicte entre Israel i Palestina.

Molts israelians i palestins es veuen els uns als altres, en primer lloc, com a congèneres, éssers humans que s’adapten a les seves circumstàncies particulars de manera comprensible. S’han construït relacions personals i socials profundes a partir de les qualitats i experiències que les dues parts comparteixen, especialment el patiment i la pèrdua. Grups com Women Wage Peace, Standing Together i Whispered in Gaza posen en qüestió els estereotips de l’eterna enemistat.

Pot molt ben ser, però, que milions d’israelians i palestins s’estiguin movent dins de diferents umwelten. Molts israelians senten només una amenaça, la seva consciència està modelada per segles de trauma, persecució i genocidi. I molts palestins només senten opressió, ocupació i expulsió; veuen la zona que envolta Gaza i Cisjordània com un gran depredador a l’aguait que esborra la percepció de qualsevol altra cosa.

Les iniciatives diplomàtiques dirigides a resoldre conflictes tendeixen a centrar-se en l’intent de convèncer cada bàndol perquè vegi les coses des del punt de vista de l’altre, almenys una mica. El llenguatge aquí és revelador. Se suposa que les dues parts no només tenen els mateixos sentits sinó també versions similars. Per tant, s’espera que siguin capaces de compartir percepcions, sempre que s’hi esforcin prou. Però si les parts tenen umwelten diferents –si habiten mons sensorials diferents que no es poden conciliar de cap manera–, cal una estratègia diplomàtica diferent, potser una que se centri en convèncer cada bàndol perquè reconegui l’abisme que els separa. “La vostra visió del món és correcta per a vosaltres –es podrien dir–, i la nostra és correcta per a nosaltres. De la mateixa manera que per a nosaltres vosaltres sou diferents, nosaltres som diferents per a vosaltres. No podem entendre el que veieu o sentiu; el millor que podem fer és reconèixer que no ens podreu entendre més del que nosaltres us podrem entendre a vosaltres”.

Això pot semblar una conclusió nefasta, perquè implica renunciar a la universalitat de la nostra humanitat comuna. Però acceptar que un altre grup no pot veure les coses des de la nostra perspectiva, no perquè no vulgui, sinó a causa d’una mena de llacuna sociobiològica, redueix la tensió emocional. “Confluir” és impossible, almenys de moment, com ho és obligar l’altre a compartir la nostra comprensió de la realitat. Però potser acceptar les nostres diferències profundes i insalvables respecte al passat i el present pot permetre trobar punts en comú per al futur.

Els israelians i els palestins s’estimen les seves famílies, les seves comunitats i la seva cultura. La gran majoria volen que s’aturi la matança i la destrucció. Volen que els autors de les atrocitats i els criminals de guerra hagin de retre comptes. Volen una vida en pau, llibertat i prosperitat. Comparteixen aquests objectius; per a la seva part.

Per assolir-los, totes dues parts poden dir: “Acceptarem el vostre relat del món, igual que vosaltres heu d’acceptar el nostre. Construirem una pau freda. Plorarem els nostres morts per separat. Ens reconstruirem per separat. I amb prou ajuda externa, crearem institucions i cultures que permetin als nostres fills i nets recuperar la sensatesa que hem perdut”.

Copyright Project Syndicate