Israel i Palestina: dos estats porosos
Reconèixer un estat palestí és un imperatiu ètic i és l'única manera d'aconseguir una pau justa al Pròxim Orient. Per convèncer el pròxim govern israelià que els palestins han de tenir plens drets polítics, cal que una nova onada de països reconegui formalment Palestina, com han fet Espanya, Irlanda i Noruega. Però perquè l'onada no quedi reduïda a un bassal de simbolisme performatiu, els partidaris de l'estat palestí han d'emfasitzar que no ha de ser ni el mirall d'Israel ni una manera de crear una barrera estricta entre jueus i palestins.
Oblidem per un moment el lamentable fet que ara per ara no tenim en l'horitzó un govern israelià disposat a discutir una pau justa, i que els palestins no tenen un lideratge dotat de legitimació democràtica que els representi. Imaginem-nos, simplement, que estigués a punt d'iniciar-se un procés de diàleg. Quins principis ha d'encarnar per inspirar confiança en un resultat just per a totes les parts, amb independència d'ètnia, religió i llenguatge, des del riu –Jordà– fins al mar –Mediterrani–?
La raó per la qual un Gran Israel sempre ha estat incompatible amb la justícia és que Israel nega als ciutadans palestins –el 20% del total– la igualtat plena per preservar la seva condició d'estat exclusivament jueu –no només israelià–. Limitar-se a fundar un estat palestí al costat d'Israel no resoldrà aquesta qüestió. I si Palestina es fundés com un estat exclusivament arabopalestí, ¿què passaria amb els jueus que s'han establert –il·legalment– a Cisjordània i Jerusalem Est? Hi ha qui ha parlat de reubicar poblacions, com en el tràgic intercanvi que van fer Grècia i Turquia després de la guerra de 1919‑22.
Ens hem tornat bojos? Ha passat un segle des d'aquell acte de neteja ètnica i els descendents dels intercanviats encara enyoren la pàtria perduda. ¿De debò volem promoure una catàstrofe similar, un altre desarrelament massiu, en nom de la pau i la justícia?
Imaginem-nos que un estat palestí imités la política israeliana de construir carreteres tancades per connectar comunitats no contigües –per exemple, una autopista tancada entre Cisjordània i Gaza– o carreteres exclusives entre comunitats palestines a Israel i el nou estat palestí. Les carreteres tancades que Israel ha construït per connectar comunitats jueves actuen com a murs que inevitablement tanquen poblacions palestines. Segur que la solució no passa per construir noves carreteres tancades que connectin els palestins i tanquin els jueus.
¿I la idea que els colons israelians tinguin accés a la doble ciutadania en un estat palestí, i que passi el mateix amb els palestins a Israel? Té molt de sentit, però els jueus a Palestina i els palestins a Israel, quines garanties tindran que no se'ls tractarà com a ciutadans de segona classe? Què impedirà, per exemple, a les forces de seguretat de cadascun dels estats tractar la minoria com un problema que cal contenir o potser eliminar en el futur? En síntesi, com ens ho fem per no canviar un estat d'apartheid per dos estats d'apartheid, l'un al costat de l'altre?
Molts palestins, motivats per la llarga opressió que han patit, estaran temptats de demanar que s'expulsin tots els colons jueus de l'estat palestí. Altres, per als qui la creació de l'estat és prioritària, s'acontentaran amb una solució de dos estats d'apartheid. Però ¿són objectius pels quals valgui la pena lluitar? ¿Poden generar el suport mundial que els palestins necessiten per assolir una pau justa?
Si els palestins es plantegessin com a objectiu un estat exclusiu, dubto que Sud-àfrica –els juristes de la qual, formats en els principis humanistes de Nelson Mandela, tan eloqüentment van acusar Israel a la Haia– s'hi apunti. La visió que empeny les protestes dels estudiants propalestins als Estats Units, Noruega, Espanya, Irlanda i molts altres països europeus és una visió d'igualtat de drets, no la d'un dret simètric a imposar un apartheid.
El principi de separar els jueus dels palestins és incompatible amb els drets humans, perquè implica trasllats en massa o que a alguns se'ls tracti com a ciutadans de segona. Per tant, les dues parts han d'abandonar l'exigència d'un estat exclusiu (jueu o arabopalestí).
Això no implica que el mode de vida jueu s'hagi d'atenuar en cap mesura, o que els palestins hagin de renunciar a les seves aspiracions de tenir un estat. El que sí que implica és que l'objectiu ha de ser dos estats porosos, israelià i palestí, que garanteixin l'autodeterminació als dos pobles. Perquè funcioni, calen institucions confederades que protegeixin la igualtat de drets. I un esquema d'aquesta naturalesa exigeix doble ciutadania plena. Aquesta solució garantiria els drets humans que demana el Sud Global (molt ben representat actualment per advocats sud-africans) i que el Nord Global fingeix reverenciar.
Però com s'hi arriba? Potser hi ha alguna cosa de cert en el cèlebre acudit irlandès en què a un li fan aquesta pregunta i respon: "Jo no hi aniria des d'aquí". Però crec que la resposta ja l'han donat els que –jueus, musulmans i altres– lluiten alhora contra l'antisemitisme i contra el genocidi. Israelians i palestins s'han de reconèixer mútuament –potser mitjançant una Comissió de la Veritat i la Reconciliació com la de Sud-àfrica– tres tipus de dolor: el dolor que Europa va causar als jueus durant segles; el dolor que Israel ha infligit als palestins durant vuit dècades; i el dolor que palestins i jueus s'han generat mútuament sota l'influx verinós de la guerra i la resistència.
Mentre les bombes continuen caient, i amb una guerra de propaganda desencadenada, costa d'imaginar que hi hagi cap sortida a la tragèdia israeliano-palestina. Però si no la trobem potser serà a causa de la nostra incapacitat per imaginar dos estats que serveixin el propòsit d'acostar els dos pobles, en comptes d'assegurar que viuen rígidament separats.
Copyright Project Syndicate
