Que jo sàpiga Israel és a l’orient, com els tres Reis. Austràlia també, i el Japó, i també Ucraïna. Orient vol dir cap a la dreta del mapa i occident vol dir cap a l’esquerra, cap a l’oest, cap on es fan els westerns. I a l'Amèrica Llatina, que no pot situar-se més a occident en el mapa, hi ha diversos països de cultura profundament antioccidental. Això del món occidental és una convenció terminològica que indica no una geografia concreta sinó un sistema de valors, units per la història, i si som honestos potser la cosa té més a veure amb els països del Primer Món contraposats amb el Tercer Món (del Segon, normalment identificat amb el comunisme, ja fa temps que no se’n parla). Això del primer en contraposició amb els altres ja ens hauria d’indicar que, o bé quan parlem d’Occident estem parlant de riquesa econòmica, o bé estem parlant d’ètnia: “nosaltres" contra “ells”. Si parlem de riquesa, però, el terme ja fa anys que no seria vàlid perquè la Xina ens dona mil voltes en PIB. Per tant, mirant-ho amb bons ulls, hem de circumscriure Occident a un sistema de valors. I, si Israel és “dels nostres”, és perquè creiem que hi pertany o hi combrega.
Quins són, però, aquests valors? Ja que hem de tenir en compte tota l’evolució històrica del planeta, suposo que hem de parlar d’una barreja de societats industrialitzades, dels codis filosòfics i legals grecs i romans, de forta influència cristiana, de colonialisme (que va portar Occident a diversos llocs d’Orient) i de Revolució Francesa. Ja els romans identificaven Occident amb aquelles terres del seu imperi on el sol es ponia (occido en llatí vol dir “caiguda dels cossos celestes”). I és que en el fons estem parlant, senyores i senyors, de “cultura europea”: per molt que pertanyem a l'OTAN i que els Estats Units guanyessin la Segona Guerra Mundial, el pes cultural, social i històric determinant per definir Occident són els valors europeus. D’aquí a Nova Zelanda. La manera d’accedir a aquest club de valors passa actualment o bé per demanar l’entrada a la UE, o bé per participar a Eurovisió (hi participen països tan occidentals com Turquia, Israel, Austràlia, Ucraïna...), i això malgrat les importants diferències religioses (islam, judaisme, ortodòxia). També s’hi accedeix per assimilació cultural (Llatinoamèrica es diu així perquè s’hi parlen llengües llatines, i l’occidentalització de Sud-àfrica ve en bona part de l’anglès i del cristianisme.) Finalment, també per tenir sistemes econòmics similars, com seria el cas de Turquia i (tatxan!) Israel. Tot això, a grans trets i obviant les minories.
Què ens fa propers a Israel, en l’actual conflicte? Si és alguna cosa, té més a veure amb el sistema econòmic i social, el progrés tecnològic i els valors (teòricament) democràtics que no pas amb la religió: de fet, en el conflicte entre Israel i Palestina els cristians han quedat esborrats del mapa malgrat tenir-hi també la seva Terra Santa (i perquè allò de les croades no va funcionar). Israel exemplificaria l’Occident a l’Orient com ningú, i això podem dir que “ens convé” o que ens podria agradar si realment s’hi respectessin els drets humans en temps de pau i les Convencions de Ginebra en temps de guerra. En canvi, allò que ens aproparia, si ens hi pot apropar alguna cosa, a la causa de Palestina no seria el sistema de valors comú (bona part dels islamistes de Hamàs consideren els nostres valors com a enemics o cosa d’infidels) sinó l’empatia amb el feble, l’instint de protecció de les minories, el dret a l’autodeterminació i l’al·lèrgia a l’imperialisme. Per això va ser reconfortant sentir el president Biden advertir Israel dels “errors” que els Estats Units mateixos han comès en el passat, en una clara referència a la reacció després dels atemptats de l’11-S, però també, més subtilment, a la derrota en el relat que va dur al desastre del Vietnam. Ningú no vol convidar a Eurovisió cap país oriental integrista, però tampoc cap imperi occidental sospitós de genocidi.
Europa té aquest gran avantatge: no es troba geogràficament a Occident sinó al mig, però, en canvi, és el bressol de la cultura occidental i, per tant, un gran àrbitre per apropar-hi països. L’Imperi Romà es va dividir, però avui a Europa el sol s’hi lleva i s’hi pon. Que hàgim confós Occident amb l'OTAN, amb la cerimònia dels Oscars i amb els discursos de Meryl Streep a Astúries només pot ser culpa nostra. D’ara endavant, quan hàgim de parlar d’Occident, en parlarem nosaltres.
