Israel, Hamàs i l'Iran: no tot està perdut
El 1956, Moshe Dayan, cap de l’exèrcit d’Israel, va visitar el quibuts de Nahal Oz a la frontera de Gaza pel funeral d’un jove de 21 anys, Roi Rothberg, assassinat el dia abans pels palestins. Va dir: “No culpem els assassins. Han vist com les seves terres han passat a formar part d’Israel [...] Aquesta és la decisió de les nostres vides: mantenir-nos disposats i armats, forts i inflexibles, encara que ens facin caure l'espasa de les mans i ens prenguin la vida”.
El 7 d’octubre de 2023, la invasió de Hamàs va fer 1.200 morts i 200 segrestats, entre altres llocs, a Nahal Oz. Els palestins varen exercir el terrorisme de la revenja.
Per obtenir la pau, Israel ha de pactar amb els palestins. Netanyahu sempre s’hi ha oposat. Ha promès als israelians que poden prosperar sense pau, que poden ocupar Palestina sense cost polític i militar. El seu pla, acabada la guerra, és fer un “perímetre de seguretat al voltant de Gaza”, és a dir, res.
El 7 d’octubre va demostrar que la política de Netanyahu és il·lusòria. La guerra ha agafat Israel en el pitjor moment: l’intent en curs de Netanyahu de convertir-lo en una república teocràtica i autoritària. L’opinió pública israeliana ha virat a la dreta els darrers anys.
El laborisme israelià sempre ha volgut negociar. El Likud, el partit de Netanyahu, quasi mai, i ell mateix no ho ha volgut mai. Es va oposar als acords d’Oslo el 1993 i, després de l’assassinat de Yitzhak Rabin el 1995 per un extremista ultraortodox, va guanyar a Shimon Peres en les eleccions de 1996 per un estret marge. Va canviar la direcció de la política israeliana. Ehud Barak, que donava suport al procés de pau, va perdre les eleccions de 1999 malgrat l’ajut de l’administració Clinton. Quan Israel es va retirar del sud del Líban, la guerra terrorista de Hezbollah –xiïtes– es va aguditzar. La retirada israeliana de Gaza va donar suport popular a Hamàs. La voluntat del poble israelià per la pau es va perdre com a conseqüència de l’escàs resultat, de la impressió que “els ho vàrem oferir tot i ens varen contestar amb bombes”.
El 2009, Netanyahu va guanyar les eleccions. La seva teoria es va revelar certa a curt termini: “No necessitem els palestins”. Va impulsar la cooperació i el finançament directe de Hamàs per part de Qatar. La seva divisa era que qui s’oposi a un estat palestí ha de donar suport al govern de Hamàs a Gaza i al de l’Autoritat Palestina a Cisjordània: convenia dividir-los. Aquesta estratègia li ha tornat com un bumerang.
La teoria era mantenir un conflicte de baixa intensitat en lloc de fer un tractat de pau. L’estratègia va funcionar durant deu anys. El conflicte amb els palestins va esdevenir invisible per a la població. Netanyahu va resistir la pressió del president Obama en favor de la solució dels dos estats, el PIB va créixer un 60% en dotze anys. Es varen fer tractats de pau amb Bahrain, el Marroc i els Emirats.
De 2019 a 2022 hi varen haver cinc eleccions generals. El 2021 l’oposició a Netanyahu, un extremista de dretes, Naftali Bennett, i un centrista, Yair Lapid, varen guanyar les eleccions. Dos anys més tard el govern va col·lapsar perquè donava als colons uns drets que es negaven als no jueus. L’apartheid.
El novembre de 2022, Netanyahu, associat amb els partits ultrareligiosos i els colons de Cisjordània, va obtenir el control de 64 escons d’un Parlament de 120. Ambdós grups socials varen forçar la política del govern. Es va reiterar que “els jueus tenen el dret exclusiu sobre tot el territori d’Israel” i es van impulsar més encara els enclavaments dels colons a Cisjordània. La política per controlar políticament el Tribunal Suprem va revoltar l’oposició de liberals i centristes. L’estat es partia en dos.
El novembre de 2023 es va produir un acostament d’Israel, Aràbia Saudita i els EUA. Només Hezbollah i l'Iran, xiïtes, en quedaven exclosos. És possible que aquest escenari disparés la reacció de Hamàs, que es veia marginat i va desencadenar l’atac terrorista desesperat del 7 d’octubre.
El conflicte té dos vessants simultanis, amb Hamàs a Gaza i Hezbollah al Líban, i un enfrontament directe amb l'Iran després de l’atac d’Israel contra l’ambaixada iraniana a Síria i la resposta amb míssils i drons des de l'Iran a Israel. La ineficàcia d’aquesta resposta ha demostrat la superioritat militar d’Israel i els seus aliats. L'Iran ho ha reconegut implícitament: “Si no hi ha reacció d’Israel, donem l’atac per acabat”. No és probable que Netanyahu ho accepti.
La solució dels dos estats és ara molt més difícil per la massiva presència de colons israelians i la destrucció de Gaza per l’exèrcit israelià. Els fets són, per una banda, la superioritat militar d’Israel, que és capaç de mantenir dues guerres simultànies, contra Hamàs (sunnites) i contra Hezbollah (xiïtes); un govern d’extrema dreta a Israel; una comunitat ultraortodoxa del 20% protegida per l’estat, que és una font d’inestabilitat; la voluntat d’invisibilitzar el problema palestí, i la dificultat de recuperar un estat palestí a Cisjordània per la presència dels colons. D'altra banda, tenim només la desesperació de Hamàs i de Hezbollah una vegada han comprovat que, per dir-ho així, no els queda res per perdre.
Netanyahu ha portat Israel a una situació sense sortida. L'objectiu de la guerra és més guerra, la necessita per seguir al poder... i el poble israelià ja ho veu: el 60% el vol fora.
La voluntat d’Europa, i també dels EUA, de recuperar la solució dels dos estats té una extrema dificultat. Que el president Sánchez proposi de nou aquesta eterna solució demostra coratge i també un punt de temeritat. Necessitarà el suport dels estats grans d’Europa. No tot està perdut.