Israel ha de ser més intel·ligent que mai
Fa gairebé cinquanta anys que cobreixo aquest conflicte i he vist israelians i palestins fer-se tota mena de coses espantoses: terroristes suïcides palestins que han fet explotar discoteques i autobusos israelians; avions de combat israelians que han atacat barris de Gaza que acullen combatents de Hamàs, però que també han causat un gran nombre de víctimes civils. Ara bé, no havia vist res com el que va passar el cap de setmana passat: els combatents de Hamàs van acorralar homes, dones i nens israelians, els van mirar de fit a fit i els van cosir a trets i, en un cas, van desfilar amb una dona nua per Gaza al crit d’“Al·lahu-àkbar” [Al·là és el més gran].
L’última vegada que vaig presenciar aquest nivell de barbàrie cara a cara va ser en la massacre d’homes, dones i nens palestins per part de milicians cristians als camps de refugiats de Sabra i Xatila, a Beirut, el 1982. La primera víctima que em vaig trobar va ser un home gran amb barba blanca i un forat de bala a la templa.
Tot i que no em faig il·lusions respecte al fervor amb què Hamàs es dedica des de fa molt temps a destruir l’estat jueu, avui em pregunto: d’on prové aquest impuls semblant al de l’Estat Islàmic per a l’assassinat en massa com a objectiu principal? No pas l’apropiació de territori, sinó la massacre pura i dura. Aquí hi ha un element nou que és important entendre.
Com que no puc entrevistar la cúpula de Hamàs, recorro a la meva experiència a la regió per exposar el meu punt de vista.
Si bé aquesta operació va ser segurament planificada pels líders de Hamàs fa mesos, crec que els seus orígens emocionals es poden explicar en part a través d’una fotografia que va aparèixer a la premsa israeliana el 3 d’octubre. Uns quants ministres del govern israelià havien anat a Riad, l'Aràbia Saudita, en la seva primera visita oficial de la història, per assistir a conferències internacionals a finals de setembre i principis d’octubre. El fet va tenir molta cobertura a la premsa israeliana.
Ara bé, després d’haver viscut tant a Beirut com a Jerusalem, el que em va sorprendre més va ser una foto insòlita, una imatge que sabia que desencadenaria reaccions emocionals completament diferents en els dos mons.
La va fer l’equip del ministre de Comunicacions d’Israel, Shlomo Karhi, que assistia a una conferència de l’ONU a Riad, mentre feien una pregària conjunta a l’habitació de l’hotel per celebrar el Sukkot, la Festa dels Tabernacles jueva. Un d’ells va fer una foto d’un col·lega que portava un xal de pregària tradicional jueu i una quipà i sostenia un pergamí de la Torà amb el rerefons de la silueta de Riad a la finestra.
Per als jueus israelians, aquesta imatge és un somni fet realitat: l’expressió definitiva de ser finalment acceptats a l’Orient Mitjà, més d’un segle després de l’inici del moviment sionista per construir un estat democràtic modern a la terra bíblica del poble jueu. Poder pregar amb una Torà a l’Aràbia Saudita, bressol de l’islam i país on hi ha les dues ciutats més sagrades d’aquesta religió, la Meca i Medina, és un nivell d’acceptació que arriba al cor de tots els jueus israelians.
Aquesta mateixa foto, però, provoca un poderós corrent de ràbia en molts palestins, sobretot els que formen part dels Germans Musulmans Islamistes, incloent-hi Hamàs i la Jihad Islàmica palestina. Per a ells, aquesta imatge és l’expressió plena de l’objectiu suprem del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu: demostrar a tots els seus detractors, refregar-los per la cara, que pot fer la pau amb tots els estats àrabs, fins i tot l’Aràbia Saudita, i no haver de cedir ni un centímetre davant dels palestins.
En el camp de la diplomàcia, aquesta ha sigut la gran missió de Netanyahu: demostrar a tothom que Israel pot aconseguir l’acceptació de tots els estats àrabs de la zona i alhora apoderar-se del territori dels palestins.
No tinc ni idea de si la cúpula de Hamàs va veure aquesta imatge en particular, però ha sigut plenament conscient de l’evolució que estava en marxa. Crec que un dels objectius que han empès Hamàs a llançar aquest atac ara i, a més a més, aparentment, ordenar que fos com més sanguinari millor, ha sigut desencadenar una reacció desproporcionada d’Israel, com una invasió de la franja de Gaza, que provoqui múltiples víctimes de civils palestins i obligui l’Aràbia Saudita a retirar-se de l’acord impulsat pels Estats Units que ara es discuteix, i que està destinat a promoure la normalització entre Riad i l’estat jueu. Amb l’atac, Hamàs també intenta obligar els Emirats Àrabs Units, Bahrain i el Marroc, que formaven part dels Acords d’Abraham establerts per l’administració Trump, a distanciar-se d’Israel.
L’essència del missatge de Hamàs a Netanyahu i la seva coalició governant d’extrema dreta de supremacistes jueus i ultraortodoxos és la següent: això no serà mai casa vostra, per moltes terres palestines que et venguin els nostres germans àrabs del Golf. Us obligarem a perdre el cap i fer bogeries a Gaza que obliguin els estats àrabs a rebutjar-vos.
Fixem-nos-hi: Hamàs no va enviar homes a la Cisjordània ocupada per Israel (i allà n’hi té molts) per atacar els assentaments jueus. Va centrar el seu atac en pobles israelians i quibuts que no formaven part de la Cisjordània ocupada per Israel.
“Eren les cases de la gent de l’Israel anterior al 1967, l’Israel democràtic, l’Israel d’esperit liberal, que viuen en quibuts pacífics o van a una festa plena d’amants de la vida i de la música disco”, em va assenyalar l’escriptor israelià Ari Shavit. Per a Hamàs, “la mera existència d’Israel és una provocació”, va dir. Només en un quibuts, Be'eri, almenys 108 persones, incloent-hi nens, acabaven de ser cosits a trets.
Així doncs, quina és la millor manera que tenen ara els Estats Units per ajudar Israel, a part de donar suport al seu dret a protegir-se, com va fer amb tanta contundència el president Joe Biden en el seu discurs de dimarts? Crec que els Estats Units han de fer tres coses.
En primer lloc, espero que el president demani a Israel que, a l’hora de decidir què cal fer a Gaza, es plantegi la pregunta següent: què volen que faci els meus pitjors enemics, i com puc fer just el contrari?
El que volen els pitjors enemics d’Israel, Hamàs i l’Iran, és que Israel envaeixi Gaza i s’embranqui en una operació estratègica desmesurada que faria que l’ofensiva dels Estats Units a Fallujah semblés un joc de nens. Em refereixo a un combat casa per casa que soscavaria qualsevol simpatia que Israel hagi originat en l’escena mundial, desviaria l’atenció mundial sobre el règim sanguinari de l’Iran i obligaria Israel a fer un esforç exagerat per ocupar permanentment Gaza i Cisjordània.
Hamàs i l’Iran no volen de cap manera que Israel s’abstingui de fer una prolongada i profunda incursió a Gaza.
Hamàs tampoc vol que en lloc d’això els Estats Units i Israel reprenguin tan aviat com sigui possible les negociacions per normalitzar les relacions amb l’Aràbia Saudita com a part d’un pacte que també requeriria que Israel fes concessions reals a l’Autoritat Palestina a Cisjordània, que ha acceptat Israel com a part dels Acords de Pau d’Oslo.
No obstant això, perquè Israel actuï a favor dels seus interessos, i no els de Hamàs i l’Iran, caldrà probablement un acostament molt escrupolós entre Biden i Netanyahu. No hem d’oblidar mai que sempre ha semblat que Netanyahu prefereix tractar amb un Hamàs que és incansablement hostil envers Israel que amb el seu rival, l’Autoritat Palestina, una organització més moderada que Netanyahu ha desacreditat sempre que ha pogut, tot i que fa temps que treballa estretament amb els serveis de seguretat israelians per mantenir la calma a Cisjordània, i Netanyahu ho sap.
Netanyahu no ha volgut mai que el món cregués que hi ha “bons palestins” disposats a viure en pau amb Israel ni ha intentat mai promoure’ls. Des de fa anys, sempre ha volgut dir als presidents dels Estats Units: "Què voleu que hi faci? Al costat palestí no tinc ningú amb qui parlar".
Finalment, espero que Biden digui a Netanyahu que els Estats Units faran tot el possible per ajudar l’Israel democràtic a defensar-se dels feixistes teocràtics de Hamàs (i dels seus germans de l’ànima del Líban, Hezbol·lah, si s’afegeixen a la lluita).
Però la part del tracte que hauria de complir Netanyahu seria tornar a connectar amb l’Israel democràtic liberal, de manera que el món i la regió veiessin que aquest conflicte no és una guerra de religions sinó una guerra entre la primera línia de la democràcia i la primera línia de la teocràcia. Això vol dir que Netanyahu ha de canviar el seu gabinet, expulsar-ne els fanàtics religiosos i crear un govern d’unitat nacional amb Benny Gantz i Yair Lapid.
Malauradament, Netanyahu encara prioritza la seva aliança amb els fanàtics, a qui necessita per protegir-lo del seu judici per corrupció i per enllestir la seva revolució judicial, que neutralitzaria el Tribunal Suprem d’Israel. Tot plegat, un batibull espantós.
A la llarga, els Estats Units no poden protegir Israel de les amenaces reals a què s’enfronta tret que Israel tingui un govern que reflecteixi el millor, no el pitjor, de la seva societat, i tret que aquest govern estigui disposat a forjar compromisos amb el millor, no amb el pitjor, de la societat palestina.
Copyright The New York Times