Aquesta setmana la Biennal de Venècia ha obert portes. Les del pavelló d’Israel, però, estaran tancades per demanar l’alto el foc i l’alliberament dels ostatges. El col·lectiu Art Not Genocide Alliance (ANGA), que havia demanat que l’estat d’Israel fos vetat a la Biennal, ha titllat l’acció de l’artista i les comissàries israelianes de buida i oportunista. No n’hi ha prou amb el tancament, mai no haurien d’haver muntat l’exposició —diu el seu comunicat a Instagram. De l’art, n’esperem molt més. Esperem que —com a mínim— els agents culturals que hi estan implicats d’alguna manera facin gestos clars. Perquè l’art ha estat una gran força motriu de canvi. En moments clau de la història s’ha contraposat tant a les inèrcies imperants com a determinades idees de progrés esmolant l’eina més poderosa de totes: la imaginació. L’art ens ha fet percebre el món de maneres radicalment diferents. Ens ha permès eixamplar horitzons, l’un darrere l’altre. Sempre ha trobat noves escletxes per oferir alternatives als relats hegemònics. Per això continuem confiant en l’art. Per això li exigim tant. Però fins a quin punt es pot, ara, protestar amb art?
Fa un parell d’anys, el Disseny Hub de Barcelona va acollir una exposició internacional que va tenir un gran èxit de públic arreu: Banksy. The art of protest. L’espai, el tipus d’esdeveniment i el títol ho diuen tot: la protesta feta branding. La protesta com a marca. El cas de Banksy —l’artista britànic de l’stencil que es manté en l’anonimat— és paradigmàtic. Les ciutats on actuava van passar d’esborrar els seus grafitis a convertir-los en objecte de pelegrinatge. Després que una exposició oficial de Banksy rebés centenars de milers de visitants, l’any 2009 l’Ajuntament de Bristol va decidir que duria a terme un referèndum online per a cada grafiti significatiu que trobessin a la ciutat: el conservem o l’esborrem? L’art de la protesta havia estat institucionalitzat. Ja no hi havia marxa enrere. Aquesta dinàmica assimilativa s’ha repetit un cop i un altre durant les darreres dècades, de manera que els marges des d’on contrarestar el centre cada cop s’aprimen més. I si el 2022 teníem aquí una exposició comercial basada en l’estetització de la protesta, l’any passat van coincidir a Londres dues exposicions —d’un altre caire— que també feien una revisió de la relació entre la protesta i l’art. Mentre que a la Tate Britain es podia visitar fins fa ben poc Women in Revolt (Dones en revolta), al Barbican Centre havien produït RE/SISTERS: A Lens on Gender and Ecology (Un prisma per al gènere i l’ecologia).
La coincidència d’aquestes dues exposicions no és casual. Feminisme a banda, reflecteix una confluència de circumstàncies —en part— oposades. Ineludiblement, les exposicions són producte del procés de mercantilització de la protesta. Marxandatge, publicacions a les xarxes, exposicions: la protesta ven, és un reclam. Alhora, però, les exposicions també són el testimoni d’una necessitat real —entre tanta apocalipsi— de dipositar esperances en l’art i en el seu potencial revolucionari. El text introductori del catàleg de RE/SISTERS és diàfan en les seves intencions: demana reteixir la xarxa de l’ecopolítica feminista des de l’art. Com si s’hagués desfilat, com si calgués apedaçar-la amb un pegat. Diria que aquesta és una impressió generalitzada: alguna cosa s’ha trencat en l’articulació social de la protesta. Simptomàticament, la imatge que acompanya aquest text és una obra icònica de Barbara Kruger (que conté el missatge “We won’t play nature to your culture”). Durant els vuitanta, artistes com Kruger i Jenny Holzer van demostrar l’efectivitat radical de l’art i, com a conseqüència, es van convertir en un exemple primerenc del branding salvatge que patiria l’art-protesta. Les dues artistes, que feien servir el text com a base de les seves obres, van influenciar tota una generació de publicistes i dissenyadors gràfics.
Al seu torn, l’exposició Women in Revolt visibilitza obres creades per dones durant els anys setanta i vuitanta que van ser negligides pel cànon. O, vist des d’una altra perspectiva, que van aconseguir defugir-lo. L’exposició fa arqueologia de la protesta britànica amb la voluntat de posar sobre el tauler de joc els mètodes i les idees d’una comunitat de dones que va ser altament creativa i políticament compromesa. Protestar amb art —fer-ho bé— mai no ha estat fàcil, però cada cop costa més trobar les escletxes des d’on subvertir l’ordre establert. El centre s’eixampla. Els marges s’aprimen. Tot i així, les alternatives hi són. O les podem crear. Recuperar l’esperit de l’art-protesta dels vuitanta passa per trobar estratègies que permetin esquivar les omnipresents dinàmiques del branding —el mercantilisme— i part de la sempre creixent institucionalització de l’art.
