Isozaki, Aznar, Sinatra

La vida fa estranys lligams a la memòria. Ha mort l’arquitecte japonès Arata Isozaki i de seguida he reviscut l’estranyíssima seqüència d’un matí de l’any 2000 en què vaig presentar-li... José María Aznar. Va passar al vestíbul de Catalunya Ràdio.

L’arquitecte era a Barcelona perquè acabava d’inaugurar l’accés al CaixaForum, amb moderns murs de pedra calcària que contrastaven amb els maons de la fàbrica Casaramona, convertida en centre cultural, amb dos robustos arbres d’acer i vidre a manera de senyal d’entrada, en un conjunt que dialogava harmònicament amb el Pavelló de Barcelona de Mies Van der Rohe, situat a només cinquanta metres.

Vaig entrevistar Isozaki i, en acabat, just al sortir de l’estudi, entrava per la porta el president del govern espanyol. Els vaig presentar, no van saber gaire què dir-se, Isozaki se’n va anar i Aznar va entrar a l’estudi a treballar-se la majoria absoluta que obtindria setmanes més tard.

Recordo igualment la primera vegada que vaig entrar al Palau Sant Jordi. Faltava un mes i mig per a la inauguració dels Jocs del 92 i no teníem prou ulls per absorbir l’efecte que feia el palau situat entre l’estadi, amb els aurigues de Gargallo, i la torre de Calatrava. Em vaig sentir com es devien sentir els barcelonins del 1929 davant les fonts de Buïgas i el Palau Nacional.

Aquell dia, el 3 de juny del 92, hi cantava Frank Sinatra, encara que, més que cantar, aquell dia Sinatra va comparèixer, perquè ja estava lluny dels seus millors anys. En realitat, Sinatra havia de cantar al Miniestadi, però dos dies abans va ploure a bots i barrals i l’organització va portar el concert al Sant Jordi. A l’interior va quedar clar que era molt més que un pavelló modern: era un prodigi, la materialització que Barcelona jugava a la Copa del Món de les ciutats.