Un titular de l'ARA diu que “més de 400 militants d'ERC se sumen al manifest rovirista per rellevar Junqueras”. Em meravello de la normalitat amb la qual hem passat a fer servir els cognoms o els noms dels polítics afegint-hi aquest -ista o -isme, que forma substantius abstractes amb el significat de “corrent literari”, “sistema” o “tendència”.
Tenim aquella frase “El junquerisme és amor”, que va dir el mateix Junqueras, en ple Procés (o potser ja instal·lats en el processisme). No hem dit “puigdemontisme”, però hem parlat de “puigdemontistes”. Els del PP parlen del “sanchismo”. Vam tenir “arrimadistes”, però avui ja no se’n recorda ningú. No tenim “garriguisme”, per part del senyor de Vox, però és perquè a aital senyor se’l coneix molt poc.
Si el cognom del personatge és molt freqüent, no funciona. David Fernàndez no ha donat “fernandisme”. No hi ha cupisme, ni hi ha hagut “boyisme”, però hi ha hagut “cupaires”. En general, parlem del cognom, excepte en alguns casos. Si ens referim a Laura Borràs en diem “laurisme” per indicar, potser, una fe absoluta en la líder, i “borrassisme” si només ens referim als seguidors del seu corrent.
Hi ha un punt irònic, en l’ús d’aquestes paraules. Indiquen un puntet messiànic, de la mateixa manera que parlem de “nacionalisme”, de “patriotisme” o de “judaisme”. Sempre que les veig escrites somric, perquè les fem servir amb tota naturalitat. “Manifest rovirista”. Ric, perquè indica que segur que coneixem Marta Rovira i que sabem què vol i què demana. Jo, de vegades, a casa, quan em trobo amb alguna cosa fora de lloc, en culpo el “fillisme”. La llengua és tan viva i tan dúctil com la mantega a temperatura ambient.
