Islams a Europa
És sabut que en bona part d’Europa hi ha un debat sobre la compatibilitat o no de l’islam amb els valors europeus. De fet, molts partits polítics i alguns governs han vertebrat el seu programa polític al voltant del rebuig a l’islam i a les persones provinents de països de majoria musulmana. Però què és l’islam i quins són els seus valors que, segons s’afirma, són incompatibles amb això que s’anomena els valors d’Europa? La meva pretensió en aquest article, com és evident, no és respondre a la pregunta, això requereix molta tinta, sinó descriure alguns elements que puguin ajudar al debat sobre la presència dels islams a Europa.
La primera qüestió és que la presència de la religió musulmana a Europa és paradoxal: s’hi fa referència com una religió externa però té una presència important al continent europeu. D’una banda, aquesta presència hi és des de fa segles, per exemple als Balcans. De l’altra, segons el Pew Research Centre, el 2016 hi havia, a la UE, al voltant de 26 milions de persones vinculades amb l’islam. Algunes són originàries d’Europa, d’altres nascudes al territori europeu i, per tant, en són -almenys sobre el paper- ciutadans, i un nombre gens menor són persones immigrades algunes de les quals han adquirit la nacionalitat d’algun país membre de la UE i d’altres tenen l’autorització de residència i treball. D’aquestes últimes, la majoria tenen la intenció de quedar-se a Europa i, per tant, potencialment, són ciutadans europeus. Però malgrat aquesta presència important, aquesta religió no es considera europea. Almenys això és el que es pot copsar del tracte que rep dels discursos polítics, de les polítiques nacionals i locals, dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública generalitzada. A més, la mateixa gent de tradició o pràctica musulmana, majoritàriament, té la sensació que aquesta religió no és considerada europea. Aquest tracte de dins-fora, intern-extern, és l’escenari predominant on estan situats i vinculats tots els debats i conflictes que es generen al voltant de la presència de la religió musulmana a Europa.
Un segon element és que aquesta presència és percebuda negativament pels europeus no vinculats a l’islam. Segons l’enquesta publicada el 2014 per l’Institut Ipsos MORI, la concepció és que hi ha més presència de persones de tradició o pràctica musulmana de la que realment hi ha, i que aquesta població és lluny de ser considerada com a minoritària. En el cas de França la percepció és d’un 31%, quan la presència real està al voltant del 8%; en el cas de Bèlgica la percepció és del 29%, quan la presència és del 6%; a Itàlia la presència real és del 4%, però la percepció és del 20%; a Anglaterra és del 5% i en canvi la percepció és del 21%; a Alemanya és del 6% i la percepció és del 19%, i en el cas d’Espanya és del 2%, però la percepció és del 16%. Resumint, la sensació de la població europea és que hi ha molta presència de persones vinculades a l’islam. Sobre aquesta sensació opera la idea de la invasió. Molts discursos polítics de la dreta i la ultradreta i molta literatura utilitzen aquesta sensació per crear el missatge de perill i de la islamització d’Europa.
Un tercer element: aquesta presència -nova i antiga a la vegada- de la religió musulmana és interpretada, en general, com una mena de retrocés dels processos de secularització iniciats en la majoria dels països europeus. Les expressions públiques de l’islam a través de les pràctiques són concebudes com una violació de la laïcitat. Però sobre aquesta qüestió cal assenyalar que la dinàmica de la relació entre la presència religiosa i la laïcitat a Europa és controvertida i depèn de cada país. No podem parlar d’homogeneïtat: la situació no és la mateixa, per exemple, en dos països veïns com Espanya i França. A més, és necessari distingir entre dos conceptes: laïcitat i laïcisme. El primer, i des d’una definició clàssica, es refereix a la separació orgànica entre l’estat i les institucions religioses i a l’anul·lació de tota influència d’aquestes institucions en les decisions polítiques de l’estat. En canvi, el laïcisme és una voluntat i acció expressa de desplaçar les manifestacions religioses a l’àmbit privat amb una retòrica virulenta que s’acosta, a vegades, a un integrisme republicà -molt present a França.
I, finalment, l’extremisme violent, exercit per alguns islams, ha fet vessar el got. La qüestió del terrorisme ha situat l’islam com a amenaça en termes de seguretat i les persones de tradició i pràctica musulmana, contràries a la violència, estan en el punt de mira i sota la sospita permanent i, per tant, sota control i en l’obligació de la justificació constant.
Tots aquests elements fan que la presència de l’islam a Europa, en general, sigui viscuda amb preocupació i rebuig tant pels defensors de preservar la laïcitat a tot Europa com pels que la consideren cristiana o de valors cristians. Aquesta dinàmica dificulta el debat serè i profund i les dues opcions poden caure en el racisme per raó de creença -anomenat islamofòbia.