L’islam i Catalunya: l’atrevida ignorància d’Orriols

Mala fe o ignorància? La ignorància és molt atrevida. Què sap realment Sílvia Orriols, l’autodeclarada "islamòfoba", de l’islam? I sobretot, ¿sap alguna cosa de la relació secular entre l’islam i Catalunya? Per si de cas, aquí deixo uns quants apunts elementals que a qualsevol català mínimament curiós li plaurà conèixer.

D’entrada, cal definir què vol dir islamòfob: algú que té fòbia, por, odi a l’islam. Així, en general, sense matisos. Sovint ens queixem de la catalanofòbia que detectem a les Espanyes i ara resulta que tenim una independentista fòbica. En fi. Però anem al tema. ¿A què apunta la seva fòbia, el seu rebuig, suposadament en defensa d’una catalanitat immaculada i pura?

Resulta que la catalanitat que diu defensar Orriols té un ric substrat cultural islàmic. Ens podem remuntar a Ramon Llull i Anselm Turmeda, dos pilars fundacionals de la cultura catalana que en lloc d’enfrontar-se als diferents –als musulmans– els van voler integrar a la fe cristina en la seva llengua àrab. Al segle XIX tenim l’aventurer i orientalista romàntic Alí Bei (Domènec Badia). I Josep M. Millàs i Vallicrosa va inaugurar fa un segle l’escola d’arabistes catalans que ha donat grans noms, entre els quals Joan Vernet, Míkel de Epalza, Dolors Bramon o Pere Balañà. La llengua, la toponímia, l’art, la ciència, la medicina, la cultura grecollatina (que l’islam va fer reviure i va introduir a Europa a través de la península Ibèrica), la cuina, l’agricultura... Són tantes, les aportacions!

Orriols desitja ser alcaldessa, oi? Doncs bé, el substantiu alcalde ve de l’àrab dels temps islàmics. En concret, ve d’al-qaidi, que volia dir jutge. Ves per on. El títol que sembla que finalment no tindrà l’hauria d’haver agraït als que vol expulsar de la seva bonica ciutat. En qüestions etimològiques, hi ha un vell debat erudit, no resolt, sobre els orígens del topònim Catalunya. I algunes teories apunten que ve –sí, ho heu endevinat– de l’àrab dels musulmans que habitaven fa segles en el nostre territori de frontera: entre altres possibilitats, Vernet creia que venia de Qal’a Taluniya, una fortificació situada entre Osca i Lleida; i Balañà va defensar que podia haver sorgit de l’expressió aràbiga qat ‘a al-gunya, "la terra de la riquesa".

L’insigne Joan Coromines, autor del monumental Onomasticon Cataloniae i independentista radical, bon coneixedor de la lingüística aràbiga, va documentar centenars de noms d’influència musulmana. Només un ínfim tast amb la lletra a: àlgebra (serveix, per exemple, per sumar majories democràtiques alternatives), almogàver (sí, els nostres sanguinaris guerrers), amalgama (paraula que defineix bé el caràcter mixt de la societat catalana) i arròs (ingredient rellevant de la nostra cuina que no hauria florit sense el món arabomusulmà). Després del llatí, l’àrab és l’aportació més significativa a la formació del català.

Una altra perla que Orriols no pot ignorar perquè encara li toca de més a prop. Tant d’èmfasi com fa en els orígens de Ripoll com a bressol de Catalunya, hauria de saber que l’abat Oliba (971-1046), comte i abat de Ripoll i bisbe de Vic, i en efecte un dels pares medievals de la nació catalana, va ser clau a l’hora de convertir el nostre territori, a través dels seus monestirs –als quals havia aconseguit protecció papal viatjant a Roma–, en punt d’entrada a Europa de la ciència àrab. I també de l’art musulmà: de fet, Oliba va fer encarregar a tallers cordovesos alguns capitells del monestir de Ripoll. Capitells musulmans a Ripoll! (També la cripta de la catedral de Vic, a Sant Benet del Bages o a Cuixà.)

Tot això no són anècdotes. Són tan sols alguns exemples d’una llarga i valuosa tradició –sí, tradició– islàmica de Catalunya. El món islàmic va estar instal·lat en els actuals territoris de parla catalana durant gairebé quatre segles i mig, i hi ha deixat una forta empremta. Una important població musulmana va romandre dins la societat catalana fins al principi del segle XVII (mudèjars fins al 1526, moriscos fins al 1610). Ja en època contemporània, a través del comerç i del món colonial, i fins avui amb les migracions, la relació ha tornat a ser intensa i dinàmica. Naturalment, no cal amagar que no sempre fàcil, amb mútues incomprensions.

¿No seria més intel·ligent, en lloc de buscar enemics sota les pedres i sota els vels, trobar-hi persones i fornir-les d’elements de trobada? N’hi ha tants i són tan nostres, tan propis i tan fàcils de compartir. Estaria bé que Orriols es despertés del seu autoinfligit malson identitari i, en lloc de dedicar-se a expulsar conciutadans per la seva vestimenta o religió, aprengués a valorar tot el que de debò té de diversa i esponerosa la nostra pàtria, una nació històricament oberta, que s’ha enriquit econòmicament i cultural gràcies a ser terra de pas i d’acollida. No ressuscitem el pitjor de la nostra tradició: pogroms, expulsions i inquisicions.