Stonewall: 50 anys de revolució LGTBI
Des de començaments de mes, hi ha un furgó de la policia de Nova York estacionat davant del bar Stonewall. Un parell d’agents s’hi passegen per assegurar-se que els turistes que deambulen per la zona per fer-se fotos davant l’aparador del bar i la placa que el declara conjunt d’interès turístic estiguin protegits davant qualsevol agressió. L’aire humit dels carrers sembla carregat de l’optimisme i l’electricitat de les ocasions especials: hem entrat de ple en el Mes de l’Orgull, que aquí es dedica a rememorar el que va passar en aquest mateix lloc ara fa, exactament, cinquanta anys.
La cosa va anar més o menys així: la nit del 28 de juny de 1969 la policia de Nova York va entrar en el bar Stonewall per dur a terme una de les seves batudes habituals. L’excusa era interceptar substàncies il·legals. En realitat, era una manera d’escarmentar la clientela del bar, majoritàriament homosexual. Aquella nit, però, la gent no estava per romanços. Diu el mite que l’ambient era especialment tens perquè acabava de morir Judy Garland, una de les grans dives gais. Sigui com sigui, els clients del bar van iniciar un motí per resistir les envestides de la policia, i la notícia es va escampar fins al parc de Washington Square, poblat per un nodrit grup de joves sense sostre procedents de diversos racons dels Estats Units, que havien arribat a Nova York fugint de l’homofòbia familiar. Ben aviat, els voltants de Stonewall es van omplir de gent que n’estava farta, i que hi tenia ben poc a perdre: la revolució havia començat.
No era el primer cop que els marietes havien resistit una batuda policial: a San Francisco o a Boston, per exemple, hi havia hagut aixecaments similars als de Nova York. La diferència és que Stonewall es va convertir en tot un símbol quan un any després, el 1970, un grup d’activistes va decidir organitzar-se per commemorar aquell acte de resistència heroica en una marxa del Village a Central Park. A poc a poc, altres ciutats del món van anar sumant-se a les reivindicacions (Barcelona, l’any 1977), i aquella data va acabar consolidant-se com a dia internacional de l’alliberament LGTBI.
En el centre de la concorreguda placeta davant el bar Stonewall, al costat de les estàtues que representen dues parelles homosexuals, s’hi ha instal·lat una placa que diu “Stonewall forever”, en referència al projecte que du a terme el LGTBIQ Center de Nova York, amb la col·laboració de Google: un monument virtual obert a la participació ciutadana que pretén formar un mosaic gegant de veus 'queer'. Qualsevol en pot formar part: només cal entrar a 'stonewallforever.org', carregar-hi una foto i escriure-hi un petit text. És una manera simbòlica de dir que la revolució de Stonewall potser va succeir fa cinquanta anys, però avui dia, en plena època digital, la lluita continua.
És un recordatori important, perquè la humanitat té molt poca memòria. Després d’aconseguir el matrimoni igualitari en bona part del món occidental, la Desfilada de l’Orgull ha passat a ser, bàsicament, una festa patrocinada per grans empreses que pengen, durant uns dies, la bandera de l’arc de Sant Martí ara que la cosa està ben vista. Una festa a la qual no tothom hi és convidat: el col·lectiu trans, especialment les dones, sovint rep mirades de reprovació, “perquè donen mala imatge”. No deixa de ser una paradoxa interessant, perquè aquest col·lectiu va ser a primera línia de foc quan molts no s’atrevien a donar la cara. Penso, especialment, en Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera, aquí a Nova York. L’una, negra; l’altra, llatina. També penso en aquelles pioneres que apareixen a les imatges de la Desfilada de l’Orgull de Barcelona, menys de dos anys després de la mort de Franco.
El matrimoni igualitari no és, en si mateix, garantia d’igualtat. No hi haurà igualtat mentre hi hagi persones de la comunitat LGTBI que pateixen discriminació per qüestions de salut, perquè busquen altres possibilitats afectives, perquè tenen cossos no normatius o perquè són persones d’edat avançada. Poc abans de deixar Nova York, vaig a sopar i a fer un tomb per Christopher Street amb Larry i Arnie, una d’aquelles parelles de tota la vida. És de nit i tots dos (amb més de setanta anys cadascun) circulen, invisibles, per un carrer farcit de cossos joves i musculats. Molts d’aquests nois que no es dignen a mirar els meus amics prenen PrEP (la pastilla que els protegeix del VIH) sense saber que el doctor Larry Mass va ser la primera persona que, el maig de 1981, va escriure a la premsa un article sobre el que anys més tard es coneixeria com a sida. D’aquí uns dies aquests nois aniran al World Pride de Nova York a ballar i a divertir-se sense saber que l’home que passa pel seu costat és el professor emèrit Arnie Kantrowitz, coorganitzador de la primera Desfilada de l'Orgull i autor d’un llibre essencial per entendre el que va passar a Stonewall.
M’acomiado dels meus amics amb una abraçada, i els agraeixo el que han fet pel col·lectiu: sense ells, no seríem aquí. Hem arribat, novament, a la placeta davant Stonewall, decorada amb centenars de banderes multicolor. Davant la placa commemorativa, dues dones immortalitzen un petó amb una selfie. Una d’elles porta una samarreta que diu: “El primer orgull va ser una revolta”. Amb tanta festa, correm el risc d’oblidar que tot plegat és una reivindicació vigent: les agressions homòfobes i transfòbiques s’han multiplicat, al carrer i a les institucions; els refugiats LGTBI passen per dificultats terribles; la plumofòbia, la serofòbia, la discriminació a persones grans, són problemes reals que reclamen solucions urgents, aquí i en qualsevol racó del planeta.
Fa cinquanta anys de l’aixecament de Stonewall. Una data tan assenyalada pot esdevenir una bona excusa per recordar-nos que això no és (només) una celebració. Per solidaritat, la lluita ha d’estar més viva que mai. Perquè quan arriba el 29 de juny, tornem a tenir al davant individus i entitats que continuen negant-nos drets, i que volen prendre’ns tot el que hem aconseguit.
