Iceta i el desencís LGBTQ

L’octubre de 1999 Miquel Iceta, aleshores diputat al Congrés per Barcelona, va fer el que en aquells moments era un moviment insòlit de cara a la visibilitat del col·lectiu gai-lèsbic. En una roda de premsa al bar Punto BCN, va decidir donar la cara i sortir de l’armari. Aquell va ser un acte de gran transcendència simbòlica i, segurament, decisiu de cara a marcar la línia de progressiva acceptació de la comunitat LGBT, una línia que, entrats al segle XXI, seguiria la política i la societat estatal. Per a molta gent com jo, Miquel Iceta es va convertir en un model a seguir.

Iceta va ser un autèntic pioner: estem parlant d’uns moments (no tan llunyans) en què gairebé no hi havia celebritats obertament gais o lesbianes. Polítics com Jerónimo Saavedra, Javier Maroto o els catalans Santi Vila i Jaume Collboni segurament van trobar en aquell gest la inspiració per deixar enrere els armaris.

Des d’aleshores, han passat divuit anys. Entremig s’ha aprovat el matrimoni igualitari, adopció inclosa, així com lleis diverses contra l’homofòbia i la transfòbia. Avui dia, si més no les parelles de dos homes i de dues dones, mentre siguin blancs i imitin els preceptes de l’heteronorma, poden viure una vida socialment acceptada. Les coses han canviat -com a mínim per a alguns dels membres del col·lectiu LGBT.

De fet, han canviat tant que, a les eleccions del dia 21 de desembre, Iceta es presentarà en una llista “transversal”, que inclou antics membres d’Unió Democràtica de Catalunya, la dreta cristiana, i de Societat Civil Catalana. A la llista del PSC, Ramon Espadaler hi constarà com a número 3. La pregunta, així doncs, és inevitable: què ha passat perquè un dels pioners de les sortides de l’armari a Catalunya s’aliï amb un polític que ha reconegut que no canviaria el seu vot en contra del matrimoni igualitari, i que ha militat en un partit que estava a favor de les teràpies de conversió d’homosexuals?

Penso que el que ha passat pot tenir a veure amb la sensació (compartida per una part del col·lectiu gai-lèsbic) que, socialment, ja hem arribat on havíem d’arribar. Andrew Sullivan, en el seu llibre Virtually normal (1995), defensa que la majoria dels gais i les lesbianes només aspiren a sentir-se normals, i que gràcies als progressos que s’han fet en qüestió de drets civils ja ho tenim a tocar. Tinc la sensació que aquesta aliança entre el PSC d’Iceta i la dreta cristiana simbolitza aquest relat conformista: ja tenim el que volíem (el matrimoni, l’adopció, la normalitat); per tant, és l’hora de lluitar per altres objectius.

Per descomptat, aquesta premissa només val en el cas de les parelles normalitzades. Iceta, pioner de la lluita per la igualtat social i legal de gais i lesbianes en aquest país, deixa, simbòlicament, de banda tots els que no encaixen en el paradigma homonormatiu: marietes, promiscus, marimachos, portadors del VIH, gent amb sida, persones transgènere i tots aquells que no accepten el binarisme. Tenim el paraigua legal, és cert (s’ha lluitat moltíssim per aconseguir-ho), però la llei no ho és tot. Encara avui, no encaixar en la premissa d’una parella monògama, blanca, de classe mitjana-alta, amb un pis a l’Eixample i un o dos nens (o, si més no, algun animal de companyia) encara continua sent motiu de discriminació. Donant la mà a Espadaler, obrint les portes a la dreta conservadora, Iceta ha desat la bandera de l’arc de Sant Martí per hissar la de l’unionisme.

Es pot estar en contra de la independència, però fer-ho a qualsevol preu, posant-la per davant de persones que encara pateixen l’estigma de no encaixar en el dictat de l’heteronorma, em sembla un desencert impropi d’una persona a qui admirava pel que va fer, gairebé abans que ningú, pel col·lectiu LGBT. Escric “gairebé” perquè penso en un altre polític que, a Espanya, va dedicar-se en cos i ànima a lluitar pels drets de gais, lesbianes i trans: el desaparegut Pedro Zerolo. Poc abans de morir, Zerolo demanava que no s’aturés la lluita activa per una política contra l’estigmatització de les persones que viuen amb VIH i sida. Què en pensaria, Zerolo, d’aquesta aliança contra natura?

Pensar que socialment ja està tot fet, que podem sacrificar la lluita contra la discriminació de les persones LGBT i queer per una altra causa, és un error majúscul. No hi hauria d’haver cap conflicte nacional que servís com a aval d’una aliança tan contraproduent: tota causa que requereixi trair la teva lluita contra l’estigma hauria de generar, com a mínim, unes enormes suspicàcies.