Em sap com greu dir que el que més em va agradar de Bérénice al Temporada Alta, el passat 23 de novembre, va ser el comentari d’una dona anònima que, en acabar la funció, després dels aplaudiments, va cridar: “Bravo, però a la propera en català!” Gran part del públic va respondre al comentari amb aplaudiments. Ja s’havia sentit una mena de sospir en començar, quan van aparèixer els sobretítols que traduïen el monòleg d’Isabelle Huppert sols en castellà i en anglès. Però vam mirar l’obra i la vam entendre, esclar, perquè comprenem el castellà. Com hi havia gent, suposo, que comprenia el francès i no li calia la traducció. Com hi ha gent que comprèn el suahili i, ves per on, aquell dia no el va necessitar. Però el que va despertar el crit, i el posterior aplaudiment, no va de necessitat. Tampoc no va de comprensió. Ja hi arribarem.
El Temporada Alta és un festival de teatre importantíssim, internacional, que, al final, també viu de les ajudes públiques. Al seu web, indiquen que les aportacions de les administracions són d’entre el 47% i el 49%, algunes de les quals provenen de l’Ajuntament i la Diputació de Girona i del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Desconec quines normatives segueixen aquestes subvencions, però sí que sé que les ajudes que jo he rebut del departament de Cultura, les hauria hagut de retornar si hagués entregat un manuscrit en castellà o en anglès. Però la cosa tampoc no va de legalitat.
Alguns diran que era la setmana dels programadors internacionals, i que per això eren necessaris l’anglès i el castellà. És curiós que un festival que es deu al públic (“la venda d’entrades ha suposat entre el 22% i el 30% dels ingressos totals”) oblidi que durant la setmana dels programadors també hi van espectadors locals i nacionals, i que no tenen per què saber francès ni anglès. “Però sí castellà –diran–. Tots entenem el castellà. I l’obra és en francès. Tant és la llengua, la comprens igual: què més t’importa?” Però la cosa, deia, no va de comprensió.
Abans d’anar al moll de l’os, voldria apuntar que hi ha una traducció d’Albert Mestres del text de Racine publicada a Adesiara. I si no hi fos, entenc que seria possible dedicar una part del 818.000 € que rep Bitò Produccions per part de la Generalitat a encarregar una versió catalana dels fragments que el director, Romeo Castellucci, recicla del text original. Però, vaja, que això és anecdòtic. Com també és anecdòtic explicar que hi havia prou espai, al marge negre dels sobretítols, per afegir una tercera línia amb la traducció catalana, que resulta ser llengua oficial del país on estan representant l’obra (si la lògica que instal·la el castellà com a llengua franca és que és oficial, per què no actuen de la mateixa manera amb el català, que també ho és?).
Incís a part, tot això, com us deia, no va de comprensió ni de legalitat. Tampoc d’on venen els diners. Va d’una altra cosa. Alguns diuen que l’art no té llengua i que parla un idioma universal, intraduïble: ja ho discutien Plató i Aristòtil, Goethe sostenia que la música i la pintura connectaven sense necessitat de traducció verbal... però hi ha qui afirma el contrari. Hannah Arendt explicava en una entrevista que l’únic que queda, al final de tot, és la llengua materna. Exiliada lluny de casa, a Nova York, deia que de l’Alemanya devastada pel nazisme sols en quedava la llengua: “Sempre m’he negat conscientment a perdre la llengua materna”. Identificar-s’hi era aleshores una forma de responsabilitat, política i existencial, també una estratègia per preservar la memòria, personal i col·lectiva. I fixeu-vos que poso l’exemple d’algú que no parla d’una llengua minoritària ni minoritzada, perquè no em surtin amb allò d’exagerat, de dramàtic, d’apocalíptic o de desubicat.
Quan decideixo escriure aquest article, penso en l’ús de la llengua que va més enllà de lleis, de comprensió, d’utilitat o de plans de futur per a la supervivència del que es mor (posicions importants de tenir en compte, tot sigui dit). Penso en una altra cosa. Si vaig entrar al reialme de l’art, aquell que suposadament no té llengua, el reialme que es pot interpretar en qualsevol idioma, segons diuen, si hi vaig entrar va ser gràcies a una llengua. El català. No només mirant i escoltant Una mà de contes al canal Super 3, sent encara un nen que mirava el món per primer cop; no només llegint Rodoreda fascinat perquè la literatura i la vida eren allí una cosa preciosa, una cosa terrible... També va ser amb la veu de ma mare, de mon pare, llegint-nos llibres als fills, explicant-nos relats inventats. Així he esdevingut escriptor. Però encara més important: així he esdevingut subjecte polític. I així com jo, tants d’altres. Poden els responsables dels festivals més importants del país, gent lletrada i formada, presumptament sensible a les humanitats, entendre-ho?
