Irreversible

Les Rencontres de la Photographie d’Arles ofereixen la mirada de dos grans fotògrafs, Robert Frank i Raymond Depardon, sobre el país que ha dominat el segle XX. Arles homenatja els Americans, el llibre de Frank sobre els EUA als 50, i mostra la visió de Depardon sobre la societat americana dels 80. I tot sembla enormement llunyà. Ho és la manera artística d’aproximar-s’hi, i ho és el retrat que fan de dos moments importants: la sortida de la postguerra, entre la por i la il·lusió, i el terrabastall dels 80, en què es va obrir el nou cicle d’hegemonia que va naufragar en la crisi del 2008. I, tanmateix, a les fotos de Depardon hi veiem una expressió de sordidesa que tornem a trobar en els escenaris del malestar que està donant pas ara a un altre canvi d’època. És l’etern retorn de la desesperació que cíclicament es manifesta en forma de crisi de governança i de societat.

Comparant les fotos de Frank o Depardon amb la màquina multiplicadora que ens llança cada dia infinitat d’imatges a sobre, ja s’entén que no és fàcil saber on som, sobretot si seguim operant amb clixés del passat. I els humans hi tenim molta tendència, fruit de la nostra precària condició, que fa que coses tan casuals com el lloc on hem nascut es converteixin en valors absoluts.

Des de fa 30 anys s’ha construït un cert fatalisme de la irreversibilitat: no hi ha alternativa. És un determinisme insuportable: lliga tota il·lusió de futur de peus i mans. I en la mesura que el fatalisme es fa global, el neguit creix. I a falta de noves receptes s’apel·la a les velles: a la pàtria -quan els estats nació estan en retirada-; a la creença superior -l’arbitrarierat-; o a principis convertits en fonamentals, com la voluntat del poble. Què és i qui és el poble ningú ho explica, sempre és el grup al qual es presumeix que pertany qui parla. Només s’hi apel·la. Branko Milanovic té raó, encara no sabem quines seran les forces que contrarestaran la tercera globalització. De moment, estem en la melancòlica recuperació de referents ja usats. I l’autoritarisme patriòtic (ja sigui imperial o nacional) porta la iniciativa. Només cal mirar el mapa polític. Començant pel que tenim més a prop. Europa perilla.