La irresponsable batalla per carregar-se el cinema
La patronal Uteca, que aplega les televisions privades, ha carregat aquesta setmana contra les plataformes perquè considera que operen en situació de privilegi. En concret, reclama que Netflix, la HBO o Amazon tinguin també l’obligació d’invertir el 5% dels seus ingressos en la producció d’audiovisual europeu (que, a la pràctica i a Espanya, acaba volent dir audiovisual espanyol). És una queixa purament cosmètica: els serveis en streaming ja ho compleixen perquè al capdavall es dediquen justament a oferir sèries i pel·lícules.
En realitat, hi ha un punt d’hipocresia en el fet que els grans grups privats espanyols, Mediaset i Atresmedia, reclamin que es compleixi la norma del 5%. Després d’oposar-s’hi aferrissadament, quan es va aprovar la llei van trobar la manera de pervertir-la. Van muntar la seva productora cinematogràfica i van produir pel·lícules que sovint estaven concebudes com a telefilms, pensades més per explotar el propi star system que no pas per enriquir la cultura cinematogràfica espanyola. És així com, en comptes d’empassar-se el gripau, van començar a menjar anques de granota. I és així com el cinema rep nominalment desenes de milions de les televisions privades, però són diners que no milloren de manera substancial ni l’estructura productiva audiovisual ni la filmografia espanyola, i ja no diguem la catalana.
El comunicat és oportú perquè, efectivament, han començat les converses per veure com les plataformes que operen a Espanya poden lligar-se millor al sector. El cinema tradicional, el cinema-cinema, per entendre’ns, és qui té les de perdre. Netflix, Amazon o la HBO no posaran pegues a fer el que ja fan: gastar molts diners en contingut. La mare dels ous aquí és l’obligació que el 50% d’aquesta inversió es faci en cinema. De fet, les privades fa temps que protesten i reclamen que s’aboleixi aquesta divisió. En realitat, el que volen és poder-ho posar a les sèries, perquè és un producte que va a les pantalles que controlen. No costa gaire de veure que les plataformes de streaming també exigiran que s’extingeixi la reserva específica per al cinema.
En un món de multiplicació de pantalles, és raonable creure que l’important és el contingut i no pas la finestreta per on s’exhibeix. Hi ha sèries que són meravelloses i que fan una gran aportació cultural. Però el cinema concebut per a les sales té, al meu parer, unes característiques pròpies que val la pena de preservar. Sacsejar el debat digital per afeblir el cinema -un llençol a cada bugada- em sembla temerari. Les pel·lícules són uns vehicles magnífics per forjar grans creadors. Les sèries són dels guionistes, diuen, i els films dels directors. ¿Volem abocar aquests últims a l’extinció?
