Els vuitanta anys de l'alliberament d'Auschwitz coincideixen amb els vint-i-cinc de la mort de Maria Àngels Anglada, una gran escriptora catalana del segle XX (serà homenatjada aquest dimecres a l'Institut d'Estudis Catalans), autora d'El violí d'Auschwitz, una de les primeres –i més sòlides– novel·les concentracionàries escrites per algú que no va viure en primera persona l'horror dels camps nazis, l'Holocaust i els “altres” crims comesos pel Tercer Reich que cauen fora de l'Holocaust perquè anaven contra altres grups humans: dones, homosexuals, gitanos, discapacitats, etc. Un intent seriós de donar resposta al desafiament de Theodor W. Adorno, que havia dit que, després d'Auschwitz, escriure poesia és un acte de barbàrie; és a dir, que no hi hauria manera d'estetitzar la Xoà sense banalitzar-la (parlant d'Adorno, no perdeu l'ocasió de llegir-ne les seves Minima moralia, ara en excel·lent traducció al català de Joan Ferrerons i Llagostera a l'editorial Arcàdia).
No per ser tantíssimes vegades citat o comentat, el desafiament d'Adorno ha deixat de ser vigent. De fet, ho és el desafiament que representa la mateixa memòria històrica del nazisme i dels feixismes del segle XX, ara que veiem néixer i créixer arreu els del segle XXI. He explicat aquí mateix (però ja fa deu anys) que vaig visitar els camps d'Auschwitz i Birkenau –també anomenat Auschwitz II– ja fa estona, l'any 2009, amb motius d'unes jornades literàries a Cracòvia. Recordo que dubtava si anar-hi, per escrúpol de contribuir a un turisme de l'horror que, efectivament, s'ha acabat fent també de masses. Però els poetes Xavier Farré i Abel Murcia, organitzadors de les jornades, em van persuadir suaument d'anar-hi, amb l'argument que la visita constitueix una experiència important. Finalment hi vaig anar, amb els també poetes Lluís Calvo, Jordi Doce, Almudena Vidorreta i Ignacio Escuín. Crec que l'advertiment dels organitzadors va ser cert per a tots.
Auschwitz, amb el seu museu de l'assassinat en massa convertit en procés industrial, ho interpel·la tot, i deixa en evidència aquella frase que es repeteix d'esma: “que no torni a passar”, “que no es repeteixi”. El problema és que no ha deixat de repetir-se: Europa ha aconseguit (i esperem que aguanti) crear un espai de pau entre els estats membres de la Unió Europea, però la major part de la resta del món ha continuat encesa en conflictes sovint atiats o dirigits des d'Occident que han comportat genocidis, neteges ètniques, massacres, deportacions i desplaçaments massius de població a la recerca d'asil o refugi (i trobant sovint unes condicions de vida inacceptables, o directament la mort). Ho hem vist a l'Àfrica, a l'Orient Mitjà, a l'Extrem Orient, a Llatinoamèrica, també dins l'Europa extracomunitària. El violí d'Auschwitz, de Maria Àngels Anglada, deixa expressament de banda l'anàlisi del conjunt del conflicte per centrar-se en la tragèdia que suposa el fet que algú li negui la llibertat a algú altre amb l'objectiu d'humiliar-lo i convertir-lo en una cosa diferent d'un humà.
