Ironies de la vida
El meu amic R i la seva dona s'han comprat un pis amb terrassa, el somni de la seva vida. Una planta baixa per poder-hi posar quatre plantes, una taula, un parell de butaques i la barbacoa. L'altra nit hi vam estar sopant i tots vam coincidir que era una terrassa magnífica i plena d'encant. Llàstima, va dir arrufant el nas la meva amiga S quan ja marxàvem, d'aquesta olor de, sembla com si... d'on ve aquesta pudor? El meu amic va abaixar la vista i va xiuxiuejar: és culpa dels gats. Afectat, ens va explicar les visites nocturnes d'un grup de gats salvatges que es dedicaven a utilitzar la terrassa per muntar festes, practicar sexe, quedar-s'hi a dormir i, per descomptat, fer les seves necessitats en tots els racons del pati.
Desesperats van decidir forrar la terrassa amb una mena de plafons de plàstic, però com tots sabem, els gats entren per on volen. Després van comprar unes plantes que es diuen Coleus canina i que els gats odien; tots menys els salvatges, que se les mengen. El darrer pas, i aquest sí que ha tingut èxit, ha estat col·locar un aparell elèctric que costa 1.000 euros. Es veu que l'artefacte emet una mena de pec-pec insuportable per a les orelles felines.
L'altre nit, finalment, van poder seure i gaudir de la seva terrassa sense pudor ni pèls a les butaques. Però de sobre la seva filla petita va dir, mentre assenyalava una ombra que fugia: "Mama!, com el de Ratatouille". La dona del meu amic va emetre un xisclet típic del sexe femení i un ratolí es va esmunyir entre les butaques pis endins.
Avui m'han trucat per dir-me que després d'una setmana de crisi han pres una decisió original i inesperada amb la qual estan convençuts que solucionaran tots els problemes: s'han comprat un gat. Són les ironies de la vida, Cesc, m'ha dit el meu amic abans de penjar el telèfon.
