Irlanda, Gal·les i la sobirania de les nacions petites

Fa dues setmanes a Irlanda hi va haver unes eleccions generals que van posar fi a les tendències de vot que havien caracteritzat el segle anterior. La setmana passada es va celebrar a Gal·les un referèndum per la instauració d'una assemblea nacional. Sis nacions s'enfronten ara en una de les competicions de rugbi més famoses. Tots aquests esdeveniments estan relacionats amb la sobirania de les nacions petites. Dos dels rivals, França i Itàlia, són estats nació reconeguts; els altres quatre no. Anglaterra, Escòcia i Gal·les formen la Gran Bretanya, però juguen com a nacions separades en les competicions internacionals, i la Gran Bretanya no és un estat nació. Irlanda juga a rugbi com una nació unida, però les lleis internacionals no la reconeixen com a tal. El Regne Unit com a estat nació inclou la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, perquè els vint-i-sis comtats de la República d'Irlanda no inclouen els sis comtat d'Irlanda del Nord.

L'esport ha representat un important paper simbòlic en la definició del nacionalisme irlandès, escocès i gal·lès. A finals del segle XIX, els nacionalistes irlandesos reivindicaven el retorn als esports tradicionals (el hurling i el futbol gaèlic) i el boicot als esports anglesos (el futbol, el rugbi i el criquet). Les competicions esportives més populars avui dia a la República d'Irlanda són les dels esports gaèlics, en les quals s'enfronten els trenta-dos comtats de l'illa. Els millors jugadors irlandesos de futbol juguen a la primera divisió anglesa o a l'escocesa. El boicot als esports anglesos compartia la filosofia del primer partit polític que va adoptar el nom de Sinn Féin (Nosaltres Mateixos), creat a principis del segle XX, que proposava una via no violenta a la independència basada en el boicot a les institucions angleses per afavorir les pròpies. Propugnava fer cas omís de l'existència del Regne Unit i actuar com si Irlanda ja fos independent i autosuficient.

La posterior radicalització va portar a la lluita armada, amb una revolta fallida el 1916 i una guerra de guerrilles per la independència, del 1918 al 1921, que va tenir més èxit i que va desembocar en els vint-i-sis actuals comtats de la República d'Irlanda. El fet que no s'aconseguís la independència dels trenta-dos comtats va provocar una guerra civil que encara afecta la política irlandesa. Els republicans radicals van perdre aquesta guerra, però més tard es van convertir en la principal força política, el Fianna Fáil (Soldats del Destí), un partit que va esdevenir la "majoria natural" fins a les últimes eleccions. Els "guanyadors" es van convertir en el Fine Gael (Tribu dels Irlandesos), però no han arribat a ser el partit majoritari fins fa dues setmanes. El fundadors del que ara és el Partit Laborista també van lluitar per la independència irlandesa, però fins ara no havien tingut mai prou força per influir en la política irlandesa. Els resultats de les eleccions han enfonsat el Fianna Fáil com a força política. El partit que ara es fa dir Sinn Féin ha pujat força i és l'únic que està representat en els Parlaments de les dues Irlandes, però ha obtingut menys escons que els nombrosos independents que han sortit elegits, que poden donar peu a la formació de nous partits.

Un cop obtinguda la independència, durant cinquanta anys Irlanda no va ser capaç de trencar amb la seva situació d'interdependència respecte al Regne Unit, ni de construir importants infraestructures, ni de modernitzar l'economia. L'emigració era un gran mal i una gran necessitat, que es promovia d'una manera encoberta per tal de rebre remeses de diners d'uns emigrants a qui es volia veure tornar com a turistes. Després d'ingressar a la Unió Europea el 1973, Irlanda va començar a diversificar la seva interdependència econòmica respecte a la resta d'Europa, va deixar la lliura britànica i amb el temps es va incorporar a l'eurozona. Però havia d'actuar d'acord amb les normes de l'economia global i encara no havia esdevingut autosuficient. A finals de la dècada del 1990, el Tigre Celta va començar a rugir i el nivell de vida irlandès va esdevenir, juntament amb el de Finlàndia, el més alt d'Europa. Per fi, quan ja feia més de setanta anys que havien assolit la independència, els irlandesos estaven en una bona situació econòmica. Deu anys després tot ha canviat. La sobirania no ha estat cap defensa contra els mercats internacionals. El rescat de l'economia irlandesa i els mitjans de subsistència del poble depenen de normes fixades per entitats supranacionals. El nou Sinn Féin proposa abandonar la UE i no pagar els deutes, d'acord amb els ideals d'autosuficiència de la guerra de la independència, però els votants han preferit donar una majoria aclaparadora a un govern de coalició entre el Fine Gael i el Partit Laborista, plenament conscients que són oponents ideològics. Al Parlament Europeu el Fine Gael pertany al mateix grup que el Partit Popular, mentre que els laboristes van amb el PSOE. Els irlandesos valoren i defensen la seva sobirania, però ja no es fan il·lusions sobre què significa la independència.

Els gal·lesos han votat la creació d'una assemblea nacional amb més competències per legislar vint àrees que només afecten Gal·les, mentre que el Regne Unit segueix controlant tota la resta. És un tímid avenç nacionalista que té el suport de més del 60% dels votants (amb una participació del 30%). L'assemblea escocesa té més poder i suport, però el Partit Nacionalista Escocès ha ajornat els plans per al referèndum d'autodeterminació després de veure les dificultats que ha d'afrontar Irlanda. L'economia global del segle XXI és motiu de turbulències per a les nacions sobiranes petites. Potser Irlanda marcarà el camí per tirar endavant. Mentrestant, Irlanda només actua com una nació unida i independent en els esports. Paradoxalment aquests esports són el rugbi i el criquet.