Irlanda i el fracàs de la idea d’Europa

Fa dues setmanes era als afores de Derry, a Irlanda del Nord, a pocs metres de la frontera on s’acaba el Regne Unit i comença la República d’Irlanda. Darrere la tanca d’un jardí hi havia un home amb ganes de desfogar-se. “Això és Irlanda! Els anglesos no hi han de fer res, aquí”, em va dir, i va assenyalar, carrer enllà, el lloc d’un punt de control que havia desaparegut feia dues dècades. Si els britànics intenten construir-hi una nova garita, va afegir, “la cremarem”. “Va, home! -vaig dir amb incredulitat- Què passarà si, després que el Regne Unit marxi de la Unió Europea, els funcionaris duaners o la policia s’instal·len en el que serà una nova frontera?” “Els apedregarem”, va contestar l’home amb més calma. Es va encongir d’espatlles i se’n va anar rumiant. “Sí. Els apedregarem”.

Els problemes que envolten el Brexit són molts, però el dilema de la frontera a la terra britanicoirlandesa és el més desconcertant i potser el més preocupant, almenys en un sentit simbòlic. L’Europa del segle XX va estar marcada per una violència espantosa -sovint guerres, però també períodes prolongats de violència política, com els anomenats Troubles, a Irlanda del Nord-. El gran projecte de la cooperació i la unificació europees de la postguerra va ser un esforç per, entre altres coses, relegar aquesta violència al passat. Els Acords del Divendres Sant, que van posar fi als Troubles, semblaven corroborar que tot allò en què havíem treballat, tant si érem irlandesos com britànics o alemanys, anava en la bona direcció.

Ara, amb l’amenaça del Brexit, els rumors d’una violència renovada a Irlanda posen en dubte aquest optimisme i aquest progrés. Dir que el conflicte està a punt de tornar és encara una especulació. Però a Irlanda molta gent ho creu. “Si s’imposa una frontera dura a Irlanda -em deia Richard O’Rawe- hi haurà gairebé segur un esclat de violència”. O’Rawe sap de què parla. A la dècada dels setanta, quan els Troubles estaven en el punt àlgid, va ser membre de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). Va ser empresonat pels britànics. Al sortir de la presó, O’Rawe va escriure uns quants llibres sobre el conflicte. Va deixar l’IRA quan l’organització va començar a atacar la població civil i es va convertir en el que ell veia com una secta terrorista cada vegada més despietada.

Han passat vint anys des dels Acords del Divendres Sant. Com a alemany que visita Irlanda del Nord, em venen al cap un parell de similituds amb el meu país. Les divisions socials s’han suavitzat, però no han desaparegut. Una barrera fortament protegida que temps enrere va ser el símbol d’una separació antinatural ha donat pas a una unió natural. Però, a diferència del que passa a Alemanya, l’antic opressor continua sent un actor polític a Irlanda del Nord. Alemanya té les seves diferències territorials, però no hi ha dubte que tots som alemanys. No és així a l’illa, on el ressentiment per allò que es considera opressió anglesa està molt estès.

A O’Rawe li preocupa que una nova línia divisòria a l’illa faci revifar la divisió i la ràbia. “Una frontera dura es veuria com la imposició per part del govern britànic d’un concepte esbiaixat de la democràcia a Irlanda amb l’objectiu d’afavorir els seus interessos, i alimentaria la màxima segons la qual el Regne Unit només respecta una cosa: el canó d’una pistola”.

Al referèndum del Brexit, el 55,8% de la població d’Irlanda del Nord va votar a favor de quedar-se a la UE. Això significa que pot ser arrossegada fora de la Unió contra la seva voluntat, i en particular contra la voluntat dels nacionalistes irlandesos.

Theresa May ha promès respectar l’acord de pau i evitar una frontera dura a Irlanda. Però ningú ha explicat com és possible no controlar una frontera que separa un país de la UE d’un país que no hi pertany. Si no s’estableix un pla, és gairebé segur que es necessitarà una frontera dura. O’Rawe creu que el govern britànic no ha pensat en la possibilitat que el Brexit comporti una reacció republicana violenta. “Veuen una campanya de dissidència feble i es pensen que no hi ha cap motiu per preocupar-se. Són estúpids i miops”.

Al gener, un cotxe bomba va explotar al centre de Derry. Per sort, ningú hi va resultar ferit, però tota l’illa va quedar trasbalsada. La policia en culpa un grup escindit anomenat la Nova IRA. Tot i que l’IRA és una ombra del que era, alguns sospiten que està impacient per veure una frontera dura i les desavinences que comportaria.

Martin McAllister, exmembre de l’IRA, també va abandonar l’organització a la dècada de 1970, quan va decidir que s’havia convertit en un grup criminal i terrorista. Fa uns anys, després de començar a parlar sobre el gangsterisme de l’IRA, li van parar una emboscada i el van apallissar. Anant amb cotxe per la seva terra natal, McAllister em va assenyalar un nombre considerable de dipòsits de petroli i camions de combustible: el senyal, va dir, d’un càrtel de contraban de gasolina, una herència de l’època dels Troubles. “Per a l’IRA, era una manera de guanyar diners i sostenir la guerra -va dir-. Alguns dels principals líders de l’IRA s’hi han ficat per obtenir beneficis personals”. Avui els beneficis són més baixos, però amb una frontera això canviarà.

Si creiem el que diuen McAllister i O’Rawe, una frontera dura a l’illa serà efectivament una trampa invisible.

Una generació sencera d’europeus ha crescut veient el Regne Unit com un país capaç de superar les seves acèrrimes diferències territorials -prova que la cooperació ha funcionat i que les fronteres podrien ser una cosa del passat-. Ara, el Regne Unit no només gira l’esquena a Europa, sinó també a un dels èxits més destacats de la idea d’Europa. Les conseqüències d’aquesta decisió arribaran molt més enllà de Derry.