L’aplaudiment pòstum del terrorista
Mentre la política espanyola manté el fantasma del terrorisme en permanent respiració assistida com a principal argument de la dreta i l’extrema dreta per salvaguardar l’essencialisme patriòtic, Michelle O’Neill és elegida primera ministra del nord d’Irlanda i la retraten sota una foto de Martin McGuinness aplaudint. Martin McGuinness (1950-2017), considerat no fa tants anys un dels arquetips del terrorisme de l’IRA, que va tenir prou cintura per portar-hi una pistola i per negociar amb empatia, per fer-se amic del seu principal enemic, el líder unionista protestant Ian Paisley, compartir-hi el nivell més alt de govern i fer avançar el vell Ulster barallat amb ell mateix cap a la convivència i la prosperitat. El film El viatge (The journey, 2016), de Nick Hamm, narra molt bé aquella harmonia personal entre contraris que es projectarà sobre una societat i un país.
Ara, aquell Sinn Féin proscrit, el braç polític de l’IRA, que sobrevivia en caus parapetats dels barris catòlics, que no podia parlar a la BBC si no era amb les veus doblades dels seus líders, que es manifestava contra una ocupació britànica que els arribava a espiar intimitats amb prismàtics des de 348 torres de control al bell mig de quotidianitats... Ara, resulta que el Sinn Féin guanya eleccions, té la presidència del govern, para un pont a la UE sobre les aigües turbulentes del Brexit i s’atansa a la unificació de l'illa alleugerint les fronteres. Un dels últims pobles fronterers del nord d’Irlanda, Crossmaglen, abans era l’únic enclavament on els odiats soldats brits no patrullaven a peu, atents a uns senyals de trànsit ad hoc que indicaven "Sniper at work", franctiradors que havien arribat a estimbar un helicòpter, i avui és una deliciosa comunitat de 1.600 habitants que surt al Trip Advisor i té una banca ètica local.
La meva relació amb Martin McGuinness –que ara em miro amb perspectiva– va ser una de les meves fites periodísticament més agraïdes i emotives. El vaig conèixer quan anava armat i amb guardaespatlles, per si de cas calia la defensa pròpia davant d’un rànquing d’amenaces i atacs de rècord Guinness –fèiem broma–. Aquell dia li vaig fer una foto que em va demanar que no publiqués. Em va donar entrevistes en obert i en off the record, vam fer àpats i fins i tot en una ocasió el vaig acompanyar a missa, encara conservo el full dominical.
Una de les coses que em va impressionar més va ser quan, arran de les converses de Stormont, el 1998, que van menar a l’Acord del Divendres Sant, que posava punt final a la violència, li vaig preguntar com anaven les negociacions amb els anglesos pel delicat tema dels presos de l’IRA. Em va contestar contundent: “Els presos no són negociables. Sortiran tots al carrer”. I em vaig trobar fent pintes de cervesa negra amb presos celebrant la seva llibertat, convocats per la bèstia negra de l’unionisme, Brendan Hughes, The Dark (l’Obscur), llegendari comandant de la Brigada de Belfast, en una trobada a The Roddies, el pub museu de l’IRA, immortalitzada per una foto del gran Kim Manresa.
Més enllà d’aquells episodis, resulta que avui aquella gent, la societat IRA - Sinn Féin, governa un enclavament capital per a la geopolítica europea. Hi penso en el present històric que sempre ajuda a conjugar el present de l’indicatiu. En aquestes coordenades d’espai i temps, dos dels actors polítics que van seguir in situ el procés de pau irlandès, ERC i l’esquerra abertzale, són aliats parlamentaris a Madrid, ERC governa a Catalunya i EH-Bildu té probabilitats més que possibilitats de governar Euskadi a les pròximes eleccions, que són aquí al costat.
Si aprofundim en paral·lelismes –sempre relatius, naturalment– amb les situacions més pròximes, la reacció de les dretes i dels poders de l’estat són un factor diferencial important. El govern laborista de Tony Blair va apostar decididament per la pau i la va implementar, però el conservador John Major, a la Declaració de Downing Street (1993), ja havia reconegut el dret d’autodeterminació. Els conservadors, que també havien connectat amb els republicans, concretament amb Adams i el mateix McGuinness, van ser lleials. La judicatura no només no va interferir sinó que va facilitar. I la Corona va actuar amb gran generositat, tot i que havia patit la mort per atemptat d’un dels seus familiars més estimats, lord Mountbatten, preceptor del príncep de Gal·les, avui rei. La foto de la reina Elisabet i Martin McGuinness donant-se la mà i conversant afablement és una altra icona per a la història.
Però la diferència més impactant és que aquí, a Catalunya, per fortuna la reivindicació independentista no s’ha articulat sobre un grup armat en un conflicte de 3.600 morts al seu compte d’explotació, i tanmateix resulta que ha de maldar per una amnistia que té com a principal escull un terrorisme surrealista; que ha d’amidar una amnistia per un delicte que mai no ha comès... Com reconeix fins i tot el fiscal d’autes.
Michelle O’Neill és filla d’un pres de l’IRA i dos cosins seus, voluntaris de l’organització, van ser abatuts per les forces britàniques. Va succeir McGuinness a l’assemblea de representants i també té una foto amb el rei Carles. ¿S’imaginen una foto de Felip VI donant la mà a Josu Urrutikoetxea, dit Ternera?