Luis Gutiérrez, el genial i –per tant– feliç i modest tastador de Parker –aquesta guia, la més important del món–, va anar a tastar al celler dels nostres amics Irene Alemany i Laurent Corrió. Vaig poder-lo entrevistar al Tast vertical, de Catalunya Ràdio, el programa que fem, de “servei pagès”, a propòsit dels cent punts (la màxima distinció) que va atorgar, per primer cop, a un escumós català: Recaredo. Tots els altres escumosos puntuats amb cent punts són grandíssimes marques de xampany francès. Em va semblar una persona tan poc engolada, tan poc protagonista, que em va emocionar. I qui tingui interès a veure com és, això dels punts Parker, pot veure el documental sobre el viticultor Raúl Pérez, El mago del vino, una preciosíssima i sorprenent, honesta pel·lícula documental, dirigida per David Moncasi.
Els nostres amics, doncs, ens van dir: “Tenim els Sot Lefriec, dels vint anys, oberts, del tast d’ahir. Voleu venir a compartir-los?”. I vam anar al petit garatge on fan aquest vi tan mític, perquè d’algunes anyades ja no els en queden ampolles. Vam tastar l’últim Sot Lefriec 99, amb el fred del celler, alegres i transcendents. Vam tastar proves, antigues, del blanc, del Principia Mathematica, i els suplicàvem que les embotellessin! En aquests vint anys han passat moltes coses. Un cop, la Irene, embarassada de la seva filla Sara, va moure unes botes de vi. L’endemà es va posar de part. Aquesta anyada, per a mi, explica la sang, la vida i l’amor total. Tastar aquells vins oberts, dels nostres amics, era tastar la història d’aquesta terra, de vegades tan ingrata, de vegades tan màgica. Vint anys d’uns vins que ja són història del que som i del que hem sigut, que s’han transformat com nosaltres, que s’han fet bellíssims i perfectes, que mereixen un homenatge a l’honestedat, a la veritat, a la fúria, a la calma. “Tenim les ampolles obertes, voleu venir?”, van dir, senzills. I encara tinc el vi al record.
