Irene, Ariadna, Laurent, Joans...
Ahir, a la Fundació Miró, vam fer un tast de vins catalans per a alguns subscriptors de l’ARA. Pocs, per coses del covid. Vam aprofitar, després del tast, per gravar amb els tastadors el programa que fem, a Catalunya Ràdio, sobre el món del vi: Tast vertical. Res em fa més feliç que fer aquest programa.
Si us en faig propaganda, no us enganyaré, és perquè tinc un gran interès que consumiu vi català. No perquè sigui català, sinó perquè és molt bo. I com que s’estima el que es coneix, una iniciativa com aquesta de l’ARA em sembla imprescindible. Quina sort que tinc.
Coneixem els cuiners. Tothom posa cara als germans Roca, a la Ruscalleda, als Adrià, al Nando Jubany, a la Fina Pladevall. Posem cara als escriptors (al Jaume Cabré, a l’Eva Bastasar, al Xavi Bosch, a la Sílvia Soler, i ara també al jove Pol Guasch...) Però ¿els posem cara, als cracs del vi de Catalunya? ¿Com és que no sabem quina cara tenen la Sara Pérez, la Irene Alemany, el Delfí Sanahuja, els de Mas Candí...?
El tast va ser dirigit per una dona que admiro molt: la sommelier Ariadna Rubinart. I al programa van venir elaboradors que conec i estimo perquè un dia vaig tastar el que feien i, com Dom Pérignon, vaig exclamar: “Estic tastant les estrelles!” Van venir Irene Alemany i Laurent Corrió, que fan el mític Sot Lefriec; en Joan Sanmartí, que fa l’increïble Saltamarges, i en Joan Rubió, que fa el no menys emocionant Joanots. Escoltar-los, amb aquella humilitat (la Irene, mare meva, dient: “Ei, si no us agrada digueu-m’ho...”) va ser una alegria de viure. Que bé que ho fan, que poc que s’ho creuen.
El vi és cultura. Començar a estimar-lo amb tota la complexitat és molt difícil. Què diríem si ens donessin a llegir Shakespeare i no n'haguéssim llegit mai res? No l’entendríem. Per tant, es tracta d’ensumar, de tastar, d’estudiar una mica. Però ¿oi que quan aneu pel carrer i veieu algú que us agrada no teniu por de dir-ho? ¿Us manteniu ferms si algú us diu: “Doncs jo el trobo lleig”? Amb el vi hem de fer el mateix. Salut!