Era només el mes de maig i la reunió tenia lloc en una ambaixada ben elegant a Ginebra, però Hassan Rouhani va patir aquell dia del 2005 la calorada de la seva vida. Davant dels negociadors internacionals, tres ministres i el representant de la diplomàcia europea, l'enviat de Teheran intentava parar la pressió que li queia al damunt perquè acceptés les condicions d'Occident de suspendre el programa nuclear del seu país. Les sospites que amagava molt més del que es deia eren notòries. No hi havia cap altra sortida que forçar Rouhani a acceptar una aturada, almenys temporalment. Era l'única manera de fer possible la negociació.
Per sota de l'immaculat turbant blanc la suor no li parava de baixar. La responsabilitat que assumia davant dels dirigents del seu país era molta. Al final, va pronunciar l'esperat sí . Cap dels assistents a la reunió oblidarem mai la imatge que transmetia el negociador. Aclaparat. Amb ganes força aparents de voler acceptar, per poder facilitar l'inici d'una negociació global que obrís la porta a un acord històric, que encara no ha arribat. Al mateix temps estava ple de dubtes, pel que l'acceptació significava de doblegar-se a les exigències dels europeus. Era molt arriscat avenir-se a frenar el programa nuclear, l'orgull i objectiu estratègic de l'Iran.
Contra tot pronòstic, aquest personatge des de fa dos mesos ha tornat amb força a l'escena pública, després de vuit anys en un segon pla, durant els quals les relacions entre l'Iran i Occident només han fet que empitjorar. L'home del turbant blanc va derrotar els altres set adversaris en les eleccions presidencials. A més, tot i que la moderació sempre és relativa quan es tracta dels règims islàmics, no hi ha dubte que és el candidat amb posicions més moderades. Com a mínim, menys oposades a Occident. Potser fins i tot amb més ganes de canvis.
Dissabte vinent, 3 d'agost, prendrà possessió del càrrec per substituir Mahmud Ahmadinejad, un líder amb qui aparentment comparteix ben poques coses. El populisme groller i l'antidiplomàcia per excel·lència que Ahmadinejad ha exhibit, fins al punt de fer entre indesitjable i incòmoda la seva presència, contrasten amb l'estil de Rouhani. Culte i refinat, Rouhani és un religiós, seminarista a la Universitat de Qom, l'escola islàmica puntal del xiisme, deixeble de Khomeini, a més de doctor en dret constitucional per la Universitat de Glasgow. Amb càrrecs en tots els governs des de la caiguda del xa, va arribar a secretari general del Consell de Seguretat Nacional, un lloc per sobre dels ministres de Defensa i Exteriors, que el col·locava al costat del líder suprem, Khamenei. Des d'aquesta responsabilitat va ser durant uns anys l'interlocutor dels europeus.
Aquesta percepció, real o no, de la seva moderació és el que el juny passat va omplir els carrers de Teheran de joves celebrant la victòria. Després de la terrible experiència del 2009, quan la sagnant repressió va acabar amb el multitudinari suport popular al candidat de l'oposició, l'arribada de Rouhani és clarament vista com una oportunitat. Serà veritat? És impossible de predir. S'ha d'aprofitar i intentar afavorir les reformes amb una mà estesa? De totes totes. I per múltiples raons.
És cert que la seva victòria s'ha d'interpretar més en clau interna que no pas com un element important en el tauler geoestratègic mundial. L'economia del país està arruïnada. A més de la gestió pèssima, les sancions internacionals, imposades per fer aturar el programa nuclear, han afectat el moll de l'os del sistema: la indústria petroliera. Per tant, és lògic que el que més vulguin els iranians sigui recobrar una mica de prosperitat perduda, sobretot si es tenen en compte els recursos de què disposen.
És cert també que qui veritablement mana al país és el líder suprem, Ali Khamenei. Res no es mou sense el seu vistiplau. Si vol seguir amb el programa nuclear, ho farà i continuarà la confrontació amb Occident. Així funciona el sistema sortit de la revolució islàmica, la dictadura teocràtica. Però també és cert que entre els rivals de Rouhani a les eleccions n'hi havia que tenien la benedicció del màxim líder, i van perdre. Per tant, potser no mana tant? O potser s'ha apuntat al canvi? Sorprenentment, malgrat un sistema dictatorial, la majoria ha votat contra els qui controlen el poder. Curiós, si més no!
Podríem trigar a veure'n les conseqüències, de tot plegat, però no hi ha dubte que tant les expectatives com les necessitats són immenses. Els iranians volen canvis. I més enllà de les seves fronteres, les contrarevolucions i les guerres civils als països àrabs i islàmics aboquen tota la regió a una dinàmica infernal d'inestabilitat i caos. Tant a casa com a fora, Rouhani podrà posar a prova la seva suposada agenda reformista. A partir d'ara té la suor assegurada i no només perquè sigui ple estiu.