L’Iran deixa que Trump eviti una guerra

Després d’uns quants dies de tranquil·litat, l’Iran va dur a terme la “dura venjança” que havia promès per l’assassinat del general Qasem Soleimani, comès pels Estats Units la setmana passada.

Dimecres al matí, a l’Orient Mitjà, el cos de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran va llançar 22 míssils contra dues bases utilitzades pels Estats Units a l’Iraq. L’atac va ser simbòlicament significatiu, però va suposar un dany limitat i ningú hi va perdre la vida. Va demostrar la capacitat de l’Iran per atacar infraestructures nord-americanes a la regió, però estava calculat per donar al president Trump una sortida davant de l’escalada de tensió cap a una guerra oberta.

Per sort, Trump sembla disposat a agafar-la. Però encara que aquesta vegada s’hagi evitat la guerra, les tensions creixents i els atacs esporàdics seran la nova normalitat a l’Orient Mitjà.

L’assassinat del general Soleimani va sorprendre els experts en l’Iran. Si bé com a cap de la unitat d’operacions especials de la Guàrdia Revolucionària -la Força Quds-, el general era, certament, una amenaça per als Estats Units, cap administració anterior havia volgut córrer l’alt risc d’eliminar-lo. El president Trump l’ha volgut córrer i ha desencadenat la fúria entre els líders iranians i una bona part de la població iraniana. Teheran no podia deixar impune l’assassinat d’un dels seus funcionaris més rellevants i populars.

Tot i així, sembla que l’atac de dimecres estava pensat com una advertència més que no pas com una revenja real. El primer ministre de l’Iraq, Adil Abdul-Mahdi, va dir que Teheran li havia advertit que llançarien els míssils; segons els informes, Mahdi va fer arribar aquesta informació a les tropes nord-americanes i iraquianes, tal com probablement esperaven els militars iranians. Els iranians, amb les seves sofisticades operacions d’intel·ligència a l’Iraq, també eren ben conscients de la disposició de les bases que van atacar i sabien que l’exèrcit nord-americà podria posar-se a cobert. Tot això fa pensar que els iranians volien minimitzar les víctimes sense deixar de fer una demostració de força.

En un moviment allunyat del seu modus operandi habitual -dur a terme accions encobertes i negar-les-, la Guàrdia Revolucionària ha reivindicat els atacs. Cada onada ofensiva es va fer àmpliament pública, en un cas fins i tot abans que es produís. A més, durant el cap de setmana havien aparegut rumors que indicaven que l’Iran estava mobilitzant algunes de les seves forces capaces de llançar míssils. El moviment de míssils és visible i suggereix que l’Iran tenia intenció d’enviar el missatge que preparava alguna cosa perquè Washington pogués protegir-se.

Les paraules de les autoritats iranianies havien sigut calculades. Van enviar senyals: hem entrat en una escalada bèl·lica perquè no podem permetre que un assassinat vergonyós quedi impune, semblava que digués l’Iran, però estem disposats a desescalar.

Teheran sap que no pot guanyar una guerra oberta contra els Estats Units, i per això va fer aquesta jugada. Al minimitzar les baixes, els líders iranians esperaven limitar la resposta nord-americana. Els funcionaris de Teheran saben, per descomptat, que el senyor Trump ha dit repetidament que vol evitar embrancar-se en una guerra a l’Orient Mitjà. El ministre d’Afers Estrangers iranià, Mohammad Javad Zarif, va afegir que els atacs van ser “proporcionals” i “en defensa pròpia”, i va remarcar el desig de Teheran de no continuar les hostilitats.

Sembla que ha funcionat. En declaracions a Washington dimecres al matí, Trump va dir que l’Iran “renunciava” a mantenir l’ofensiva i fins i tot va suggerir que estava disposat a negociar amb Teheran. El fet que no hi hagués víctimes nord-americanes també li permet salvar la cara.

Ara bé, encara que els Estats Units i l’Iran hagin evitat la confrontació directa aquesta setmana, això no serà el final del conflicte.

El repunt de les tensions -els atacs de l’Iran a les instal·lacions de petroli d’Aramco a l’Aràbia Saudita el setembre passat, l’assassinat del general Soleimani i els atacs amb míssils a l’Iraq- marca el començament d’una nova fase en les relacions americano-iranianes i la inestabilitat de l’Orient Mitjà.

L’Iran és pacient i sap jugar les seves cartes a llarg termini. Ha promès continuar venjant-se de la mort del general Soleimani. L’objectiu de Teheran d’alliberar l’Orient Mitjà de les tropes nord-americanes no ha canviat, i el president Hassan Rouhani ho va deixar clar quan va afirmar: “La venjança real iraniana i la resposta final dels països de la regió es produiran quan Amèrica sigui expulsada d’aquesta zona i tallem per sempre el seu braç agressor”. Els nord-americans de l’Orient Mitjà encara estan en perill i ho estaran durant molt temps més.

Quan s’hagi esvaït l’impacte inicial dels esdeveniments de la setmana passada, es tornarà al ritme sostingut d’atacs esporàdics, probablement amb més intensitat que abans. Les bases, els actius i el transport marítim de l’Iraq i el golf Pèrsic es consideraran un blanc legítim. És probable que també augmentin els ciberatacs contra les infraestructures i els sistemes informàtics nord-americans. I no espereu cap resolució aviat. Malgrat la suposada voluntat de negociar de Trump, és poc probable que tingui èxit: hi ha molta mala sang i pocs canals de comunicació.

I, mentre els Estats Units i l’Iran es neguen a afluixar, la població de l’Orient Mitjà quedarà atrapada una vegada més en el foc creuat.

Copyright The New York Times