L’Iran: un boicot històric
“Continuaré tancada a la presó per vosaltres, i en el meu nom vosaltres no participareu en el simulacre electoral del règim”. Aquest és el missatge que Zeinab Jalalian va enviar des de la presó pocs dies abans de les dotzenes eleccions legislatives de la República Islàmica. Zeinab Jalalian és una presonera política kurda confinada indefinidament a les presons estatals per les seves activitats polítiques. Cal dir, però, que ella i les altres preses polítiques que aquests dies criden a la resistència no són les úniques que han insistit en boicotejar les eleccions del règim.
Després del boicot a tot l’estat, les autoritats electorals del ministeri de l’Interior iranià han fet públics els últims resultats de l’escrutini i han comunicat que hi haurà una segona volta de les eleccions parlamentàries en –de moment– 14 províncies. Sembla que, a Teheran, el destí de prop de 30 escons es decidirà en aquesta segona volta. En algunes zones on els empleats governamentals es van veure obligats a votar sota l’amenaça de perdre la feina i van emetre, per tant, uns vots no vàlids, el nombre de sufragis nuls va superar el dels rebuts pels candidats. Un dia després de les eleccions de dissabte, un mitjà de comunicació nacional va informar que al voltant del 40% dels vots emesos a Teheran eren nuls.
L’evident impacte del boicot s’ha reflectit fins i tot en els mitjans de comunicació controlats pel govern. Segons una agència de notícies, la participació dels habitants de Teheran en aquestes eleccions ha sigut aproximadament d’un 24%. Comparant aquesta xifra amb la de les eleccions del 2022, que va ser d’un 34,39%, el diari Etemad ha afirmat: “Amb aquestes xifres, el 28 de febrer del 2024 s’ha registrat a Teheran l’índex de participació més baix”.
Què ha passat?
Els partits dels kurds, balutxis i àrabs de l’Iran, que són els principals grups d’oposició organitzats contra la República Islàmica, van publicar uns comunicats demanant el boicot a les eleccions. Aquests comunicats van desencadenar un gran boicot generalitzat a les zones ètniques de l’Iran que no són perses, on els kurds van cremar les urnes en un gest simbòlic. Per impedir que es difonguessin des de la presó d’Evin entrevistes defensant l’abstenció, les autoritats de seguretat pública van traslladar alguns presos polítics a cel·les separades. A més, alguns polítics integrats al sistema, com ara Mohammad Khatami, també van anunciar que no participarien en les eleccions.
És poc creïble que el règim no sigui conscient de la falta de legitimitat que li atribueixen les masses i els grups polítics; per això, un dels pocs motius que poden explicar la propaganda per promoure la votació en aquestes eleccions espúries és que el govern necessita un índex de participació que li garanteixi un mínim de legitimitat per poder mantenir les seves relacions internacionals. Els representants de la República Islàmica als fòrums internacionals han recorregut moltes vegades als vots com a prova de la seva legitimitat, i precisament aquesta és la resposta amb què han silenciat els periodistes occidentals que els han acusat de violacions generalitzades dels drets humans: “Si no fóssim legítims, no ens votarien”.
Aquest any, davant unes sancions que tenen un ampli suport popular, el règim no ha escatimat esforços en la seva campanya propagandística. Khamenei, el líder suprem de l’Iran, ha pronunciat uns quants discursos en menys d’un mes; uns discursos que, en contra de la pràctica habitual, estaven exempts d’amenaces i insults al poble i als opositors. Aquest home, que amb les seves paraules sempre expressa el profund menyspreu que sent per ells, va parlar aquesta vegada amb moderació i fins i tot va exhortar els seus oponents a no deixar les urnes buides.
El portaveu del govern també va contribuir a l’espectacle electoral quan va afirmar: “Cap llei ha derogat el dret a votar; les dones que no porten hijab també poden votar”. I diu això quan, l’any passat, les dones que lluiten contra el hijab obligatori no només es veien constantment amenaçades pel carrer per la policia de la moral, sinó que també van ser privades de tots els drets bàsics, com l’accés a l’educació, l’ús del transport públics, i fins i tot l’entrada als hospitals i els tractaments mèdics.
Els cotxes patrulla de la policia de la moral també han canviat de funció en aquests comicis i s’han transformat en centres de control electoral. Les agents de policia responsables de fer complir l’obligació de portar hijab, que van perpetrar l’assassinat de Mahsa Amini i de centenars de dones, van rebre instruccions de fomentar la participació i van assumir les funcions de buscar vots.
El govern ni tan sols va dubtar en buscar els vots dels afectats per les inundacions del Sistan i el Balutxistan. Una setmana després d’aquestes inundacions van sortir a la llum informacions sobre talls de carreteres, aigua i gas, i l’agreujament de la situació dels afectats per les inundacions.
Els mitjans de comunicació internacionals han rebut missatges del Sistan i el Balutxistan en què s’insisteix en la necessitat d’aliments i, sobretot, en la reobertura de les carreteres rurals. Però, en comptes d’atendre aquestes necessitats urgents, els van enviar helicòpters amb urnes.
Tot això, juntament amb el frau generalitzat que ja és una rutina a la República Islàmica, ha fet possible que aquesta vegada Ali Khamenei hagi aconseguit el nombre de vots necessari per exhibir la legitimitat del seu règim.
L’aixecament promogut pel moviment Dona, Vida, Llibertat va ser una revolució sense marxa enrere que va fer més evidents que mai les línies vermelles que separen el règim iranià del seu poble. Mentre aquests dies els carrers semblen assistir al retorn de les activitats revolucionàries, el poble continua exercint la resistència per mitjans civils, com ara el boicot, i manté així viu l’esperit del moviment.
És el missatge més pacífic de la nació, una nació que fa servir tot el que té al seu abast per transmetre’l; en paraules d’Ahmad Shamlou (un poeta iranià contemporani): “Ja no soc el reflex de la ira en contra teu; expresso tot el que vol dir renegar de tu”.