Aquest cop havia de ser diferent, com en totes les últimes oportunitats, però la por i la incertesa ens van indicant un camí col·lectiu difícil. El malestar social s’instal·la quan les crisis es van succeint i, si el desencant i la frustració donen pas a la ira, ens esperen temps per a supervivents en què no només s’haurà d’exercir la resistència sinó una activa lluita a favor del progrés. Si progrés significa democràcia saludable, creixement econòmic i exuberància cultural, la feina que se’ns gira exigeix el millor de cadascú.
La nostra societat té davant les conseqüències de noves expectatives trencades. Aquest cop crèiem que sortíem de la crisi, però no; individualment i col·lectivament haurem de pactar amb la realitat, i això vol dir lidiar amb la crisi permanent.
Quan sortíem de la crisi del deute i l’austeritat vam entrar en una pandèmia que va frenar la recuperació de l’economia, i quan comencem a treure’ns la mascareta i a recuperar espais de vida, Europa està en guerra.
Caldrà sang freda per gestionar la situació, perquè el disgust, la por i la decepció s’allarguen i conflueixen en una nova crisi. La nostra, com tantes altres, és una societat irritada, desencantada, que passarà a la indignació i la revolta si no es prenen les mesures per evitar-ho. Vam veure París en flames amb els armilles grogues i podem no estar lluny del nostre propi esclat social si l’economia es deteriora al ritme que porta a través de la inflació.
Més europeus que mai
Després de l’angoixa del 2008 amb les polítiques d’austeritat, els últims dos anys Espanya s’ha beneficiat de les lliçons apreses per la UE. De fet, quan semblava que les finances públiques (i per tant les privades) haurien de restablir els mecanismes d’estabilitat financera, es va mantenir la flexibilitat i el BCE va sortir al rescat mantenint la compra de bons públics per garantir la resposta a les crisis en forma de canonades de diner que esmorteïssin la caiguda. El dèficit públic i el deute van deixar de ser la gran obsessió i l’accés al diner i la recompra de deute van permetre una resposta diferent i menys crua que en la crisi anterior. Les mesures de protecció social dels ERTO, la despesa sanitària i algunes ajudes directes van esmorteir la caiguda, però van portar les dades de dèficit fins a l’11% en un país amb desequilibris pressupostaris com un deute públic del 119% del PIB.
La invasió de Putin a Ucraïna arriba amb un govern Sánchez amb poc marge fiscal, però que haurà d’actuar per evitar els efectes de la crisi energètica. Nombrosos col·lectius del sector primari veuen el precipici al qual els aboca el preu de l’energia, dels cereals i dels fertilitzants. Pagesos, ramaders i pescadors apujaran encara més els preus o no podran resistir. Mentrestant, el govern espanyol espera que les mesures per abaratir el preu de l’energia les prenguin a Brussel·les i així estalviar-se-les ell. Vol reduir la factura energètica, inassumible per a molts autònoms, petites empreses i famílies, acabant amb els anomenats beneficis caiguts del cel de les energètiques.
És moment de més estímuls, malgrat que hi ha menys marge per fer-ho, en la mesura que s’acosta el moment que el Banc Central Europeu deixarà de comprar deute al ritme que portava fins ara. Això significarà dificultats per finançar-se si el BCE no va comprant el diner que s’emet. És cert que les finances públiques es beneficiaran del creixement dels ingressos per la recaptació d’IVA, IRPF i cotitzacions socials, però haurà de fer front també a les despeses de les pensions indexades a un IPC que s’acosta als dos dígits.
Quan s’havien establert els canals per injectar diners a l’economia per recuperar-se i posar les bases d’un creixement transformador amb els fons europeus, la guerra ens fa tremolar la terra que trepitgem ciutadans i governants.
Del sobiranisme i la crisi
En un entorn de dificultats econòmiques i desencant, el sobiranisme es refreda o potser hiverna. L’octubre del 2017 el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió va registrar el punt més alt de suport a la independència de Catalunya. El 48,7% dels enquestats estava a favor de la independència, mentre que el 43,6% hi estava en contra. Avui, el 52,3% dels catalans hi està en contra i el 40,8% a favor.
En poc més de quatre anys el sobiranisme ha perdut suport social, ha perdut la majoria de la investidura presidencial i governa en una coalició amb dificultats internes però que resisteix.
La temperatura política mostra un refredament de l’independentisme. Uns quants anys després d’una proclamació d’independència insostenible, els partits sobiranistes comencen a tenir un diagnòstic comú en privat, però no públicament. I tampoc superen les traïcions viscudes. Potser en una altra ocasió també serà diferent.
