Contra la involució de la UE
Resultats. El centre polític europeu és cada cop més estret. Cada daltabaix anunciat a les enquestes i aturat a les urnes és una victòria mínima més. Però la realitat és que l’extrema dreta és avui més forta a la Unió Europea, i ha crescut, sobretot, als països fundadors de la Unió. A França, Itàlia, Bèlgica o els Països Baixos. A Alemanya, després de setmanes de batalla política i judicial contra una extrema dreta desacomplexadament feixista, Alternativa per a Alemanya ha aconseguit ser la segona força més votada al país. La vella Europa ha oblidat la història; i, segons les enquestes, la rebaixa de l’edat de vot als 16 anys per als joves austríacs, belgues o alemanys ha contribuït als resultats d’aquestes formacions ultres.
Olaf Scholz i Emmanuel Macron són els grans perdedors d'unes eleccions que dibuixen una Unió Europea amb un motor franco-alemany molt afeblit, i un panorama polític a França encara més incert. El partit de Marine Le Pen, Reagrupament Nacional, és avui la primera força política del Parlament Europeu en nombre d’escons, fins i tot per davant de la CDU alemanya, que durant anys s’ha erigit en el primer gran partit d’Europa.
Hi ha moltes lectures a fer d’aquestes eleccions més enllà de les majories polítiques que seguiran tenint el control de l’Eurocambra. És veritat que s’ha aconseguit mantenir la participació en el 51% i que això permet alleugerir la càrrega de la legitimitat democràtica. Però, en la majoria de casos, la mobilització ha estat fruit d’una polarització que deixa cicatrius profundes en els nivells de violència política registrats en aquesta campanya, a Eslovàquia, Dinamarca o Alemanya. Però no només. El discurs s’ha embrutat i la bronca ha regnat sobre la transcendència de les polítiques que està en joc.
Em pregunto si dels resultats dels països escandinaus podem començar a intuir on són els límits d’aquests processos de radicalització; o bé si només estem davant d'un altre pèndol electoral en direcció inversa. Allà, on l’extrema dreta s’havia consolidat com una crossa indispensable per a les majories parlamentàries o de govern, els resultats electorals han fet un gir a l’esquerra. Els Verds han guanyat les eleccions a Dinamarca, la socialdemocràcia a Suècia i l’Esquerra s’ha convertit en segona força a Finlàndia.
Reptes. Al costat del Parlament Europeu a Brussel·les hi ha un parc on han col·locat, de decoració, unes grans figures de pedra amb forma d’estruços que amaguen el cap sota terra. Gairebé semblen una al·legoria d’aquesta Europa que s’ha anat transformant a cop de necessitats numèriques i d’intentar trepitjar l’agenda a una dreta radical que, malgrat no ser majoritària, és guanyadora.
Comença una nova legislatura complicada. Més confrontacional. Però també amb molta necessitat de discutir polítiques. I de no comprar la involució de la UE com l’única sortida possible per a la supervivència.
El Parlament Europeu sempre té un punt d’imprevisible –d’incontrolable, fins i tot– i per això és incòmode en els equilibris interinstitucionals de Brussel·les. Però no em cansaré de dir que és l’única institució de la Unió on hi ha un veritable debat ideològic retransmès en directe per a qualsevol persona que el vulgui seguir. Quan les propostes legislatives arriben al Consell, les dinàmiques dels interessos governamentals entren en joc.
En qüestió de dies els Vint-i-set han de començar a negociar la renovació de tots els alts càrrecs de la UE. Quin grau d’ambició i lideratge volen per al nou president del Consell de la UE? Quin to marcarà la diplomàcia europea dels pròxims cinc anys? No només quin nivell de bel·ligerància retòrica, també quina sensibilitat cap als conflictes que envolten la Unió, més enllà d’Ucraïna. El joc polític comença ara. Què pensen fer els caps d’estat i de govern de la Unió amb aquestes majories?
