Involució conservadora
Dos anys d’investigació parlamentària a Àustria han deixat la suposada estrella de la renovació del Partit Popular Europeu en una posició cada cop més incòmoda. El futur polític del primer ministre, Sebastian Kurz, penja ara de la Fiscalia Anticorrupció, que vol aclarir si el cap de govern va mentir sobre els escàndols de corrupció que assetgen membres del seu executiu.
Aquesta comissió d’investigació ja va ser la responsable de la caiguda del primer govern de coalició amb l’extrema dreta que va portar Kurz a la cancelleria. L’aleshores vicecanceller, Heinz-Christian Strache, del Partit de la Llibertat, va haver de dimitir per l’anomenat cas Eivissa, on el van enregistrar amb càmera oculta oferint lucratius contractes públics a canvi de suport polític. Ara les investigacions han arribat al cercle més pròxim del primer ministre. La Fiscalia vol aclarir si Kurz ha mentit en les seves declaracions sobre el cas.
Problemes per a la CDU
L’escàndol austríac ha ressonat amb força a Alemanya, on, per a molts, Kurz és una estrella política i un model a seguir pels conservadors. La corrupció també ha sacsejat el partit d’Angela Merkel. Una sèrie d’escàndols van deixar al descobert un grup de diputats del Bundestag, que van cobrar suborns dels governs de l’Azerbaidjan i de Macedònia del Nord per fer lobi a favor d’aquests països blanquejant els seus governs autòcrates tant a Berlín com a Brussel·les. La pressió mediàtica i política ha acabat forçant la dimissió, fins ara, de quatre parlamentaris de la coalició de la cancellera.
A més, l’escàndol ha coincidit amb una caiguda a les enquestes de la intenció de vot a favor dels cristianodemòcrates en les eleccions a la cancelleria del pròxim mes de setembre.
Un dels casos que es van destapar assenyalava directament el diputat de la CSU bavaresa, Tobias Zech, propietari d’una consultora que va fer lobi, el 2016, a Berlín i Munic per l’ex primer ministre macedoni Nikola Gruevski, avui fugit de la justícia del seu país després d’una condemna de presó per corrupció. Gruevski tenia, ja aleshores, un llarg historial d’abusos autoritaris, interferències en el poder judicial i persecucions a mitjans de comunicació crítics (amb escoltes telefòniques a 20.000 periodistes) i a organitzacions de defensa dels drets humans.
Renúncies al PPE
El Partit Popular Europeu continua sent la principal família política a la Unió Europea, el primer grup de l’Eurocambra des del 1999, i majoritari a la Comissió i al Consell. Però aquest domini s’ha guanyat a cop de flexibilitat ideològica i de mirar cap a una altra banda davant els abusos i els comportaments il·liberals d’alguns dels seus membres.
Els escàndols de corrupció són l’últim símptoma d’una davallada que no s’atura amb la sortida de l’hongarès Viktor Orbán del PPE. De fet, tant Kurz com l’eslovè Janez Jansa -assenyalat des de la Comissió per haver atacat la llibertat de premsa- estan entre els líders conservadors que més van lamentar la marxa d’Orbán. La decadència del PPE és el declivi d’una UE que ha anat sacrificant principis i valors. El lideratge conservador ha marcat la pauta d’aquesta impunitat.