Acabada d’arribar a Barcelona després d’una estada de tres mesos en una universitat estatunidenca, em trobo amb el cor encongit, amb una barreja d’indignació i d’impotència. L’any passat vaig rebre una invitació per part de la institució catalana encarregada de la difusió de la cultura catalana a l’estranger, a través de la qual se’m convidava a ocupar una càtedra de professora visitant en aquesta universitat.
Mai no vaig arribar a imaginar, però, fins a quin punt les condicions implícites d’aquesta invitació entraven en conflicte amb les dones que tenim vincles que ni volem ni podem interrompre mentre treballem: filles o fills que viuen i viatgen amb nosaltres allà on passem llargues estades per raons laborals.
La sort es va torçar i el parvulari més proper es trobava a gairebé deu kilòmetres de casa nostra i del meu lloc de treball. Sense transports públics, amb transport privat de molt elevat cost com a única alternativa quotidiana.
No vaig tardar gaire a entendre per què la majoria de les persones que havien acceptat aquesta invitació eren homes que havien fet l’estada sols. En algun cas, excepcionalment, amb les seves companyes, que s’havien fet càrrec de les criatures. Les molt poques dones convidades també van venir soles.
El que sí que vaig tardar a trobar van ser les paraules per parlar d’aquest malestar, sense que fos escoltat com un problema individual o com una queixa injustificada. Tenint en compte que ser convidada a aquesta universitat californiana de reconegut prestigi internacional era un reconeixement al meu treball com a investigadora i assagista, reivindicar qüestions materials podia semblar de mal gust o una sobrereacció fruit del mal humor derivat d’un munt de problemes pràctics.
És el que vaig sentir al rebre la decisió final que va prendre la institució catalana que finançava aquesta càtedra: deien entendre la complexitat logística de tot plegat i el que suposava per a mi, però que el seu conveni i una sèrie de restriccions administratives no els permetien destinar més recursos per sostenir els costos “imprevistos i sobrevinguts” de les persones que, com jo, havíem decidit viatjar amb fills.
En altres paraules, aquesta invitació prestigiosa quedava reservada a les persones que es podien finançar elles mateixes aquest luxe.
Amb intel·ligència i amabilitat, aquesta institució pública em va contestar dient que eren plenament conscients de tot allò que no acabava de funcionar, però que no hi havia res a fer. El colofó habitual tampoc hi faltava: asseguraven que la meva experiència serviria per fer una reflexió en profunditat i millorar les condicions materials destinades a la càtedra.
En realitat, però, del que es tracta és de saber fins quan les institucions públiques seguiran projectant i imposant-nos la ficció dels individus sols, sense vincles ni persones a càrrec, en l’àmbit de la cultura i del pensament. Fins quan les institucions culturals ens demanaran de fer abstracció de les condicions materials per seguir fent la tasca que ja fem quan ensenyem, donem conferències o escrivim?