El moment polític que viuen Catalunya i l’Estat (a propòsit de la investidura del president del govern espanyol) és tan nou com inesperat i suposa un repte per als principals actors que l’han de dirigir i gestionar. També per a la societat civil del país. Les aritmètiques parlamentàries situen els partits independentistes en el centre de gravetat d’una negociació inèdita que seria irracional negar o menystenir. Hi ha una oportunitat d’aconseguir un bon acord per al futur polític, social i cultural de Catalunya.
Després de considerar els principals elements de la situació –que no és una negociació per a la independència del país, sinó merament la d’una investidura–, els avanço la meva posició: val més establir un “bon acord” que anar a una repetició de les eleccions. Tanmateix, crec que cal evitar un acord deficient, un mal acord, basat, per exemple, en l’amnistia i el traspàs de Rodalies. En aquest cas, crec que és millor optar per no donar suport a la investidura del president del govern espanyol i anar a eleccions.
Què és un "bon acord"? Dit en termes generals, consisteix a fer Catalunya faci un salt qualitatiu i quantitatiu en termes de reconeixement nacional i d’un autogovern que no defugi el tema d’una futura autodeterminació, i que podem desglossar en quatre àmbits: 1) polític, 2) econòmic i social, 3) simbòlic i 4) lingüístic i cultural.
Aquest procés implica dues fases, la prèvia a la investidura i la dels quatre anys potencials del desenvolupament de la legislatura. En la primera fase cal decidir el marc general i els principals continguts temàtics d’aquells quatre àmbits. Això implica establir amb la màxima precisió possible els principals temes a desenvolupar en cadascun dels àmbits. En aquest sentit, cal que els negociadors de la part catalana comptin amb coneixements tècnics solvents en el moment d’establir objectius i mètodes concrets, cosa que no és difícil, ja que el país disposa de molt bons tècnics de cadascun dels quatre àmbits, així com amb un conjunt d’informes desenvolupats en els últims anys en el camp de la recerca aplicada, que inclouen les experiències de la política comparada d’altres democràcies liberals.
Aquest procés també requereix que es donin unes condicions prèvies; aquest és l’objectiu que suposo que impulsà el president Carles Puigdemont, crec que encertadament, a establir unes condicions per a la negociació política en el seu discurs del mes de setembre. Tres d’elles són fonamentals. En primer lloc, l’amnistia. No es pot negociar amb algú que segueix perseguint-te i reprimint-te. Una segona condició és que es tracti d’una negociació en termes igualitaris, no jeràrquics, que reconegui la plena legitimitat de l’independentisme com una opció legítima i vàlida, no només en l’expressivitat dels seus objectius, sinó també en accions pràctiques per portar a terme el seu projecte. Una tercera condició és la d’un mediador, que no pot ser sinó internacional, ja que si no tindria interessos de part. I millor si es tracta d’una personalitat (o diverses) d’alt nivell. La raó d’aquesta tercera condició és la desconfiança que generen els incompliments dels acords presos amb els governs centrals espanyols, sigui quin sigui el partit que governa. La pràctica empírica de les darreres quatre dècades mostra un bon reguitzell d’incompliments i una manca persistent de mantenir la paraula donada.
Si finalment el procés de negociació va endavant i s’estableix un “bon acord” en els termes descrits, una pregunta rellevant és: aniria a favor o en contra de l’objectiu de la independència? Crec que s’entenen algunes de les raons dels sectors que s’inclinen per dir que aniria en contra, en el sentit que l’acord es mouria en el marc polític i legal actual. Tanmateix, això no mostra en absolut que aquest tipus d’acord, que avui encara resulta incert en termes de facticitat, sigui contrari a un procés d’independència. Francament, crec que la conclusió és la contrària. Es tractaria d’un acord que caminaria a favor: podria augmentar el benestar de tots els ciutadans de Catalunya, es progressaria en reconeixement nacional, es podria recuperar presència i agenda internacional (més enllà del mediador), millorar substancialment el dèficit fiscal i la tradicional manca d’inversions i infraestructures dels governs centrals, augmentar la capacitat de decisió pròpia de les institucions del país, reforçar la situació de la llengua catalana (que falta que li fa), etc. No veig massa racional estar en contra de l’establiment d’un bon acord que incideixi en aquest tipus de qüestions, sobretot quan encara no en sabem el contingut. Paga la pena intentar-ho. I aniria bé un màxim nivell de consens intern en el país entre els negociadors polítics i entre aquests i la societat civil.
Naturalment, la consideració final sobre si es tracta d’un bon acord o no serà dels negociadors polítics. De les dues bandes. Però sembla que no és irreal que es pugui aconseguir un salt important en els objectius de progressar en termes de reconeixement, benestar, projecció i d’internacionalització del país. No es donen oportunitats com aquestes cada dia. Cal aconseguir un bon acord. O anem a eleccions.
