Quan l’any 2003 va sorgir la proposta d'un govern d’esquerres a la Generalitat, el llavors (i ara també) portaveu de la mirada més reaccionària, José María Aznar, ja va dir que es trencaria la cohesió i ens caurien totes les plagues. Per contra, va ser un període d’avenços en la dotació de serveis públics i es va formular una proposta de noves relacions entre Catalunya i Espanya, proposta que confio que molts dels que ara es posen les mans al cap per la situació actual es penedeixin d’haver menyspreat.
A Espanya, els més motivats per una visió reaccionària de la vida en societat es mobilitzen molt. Ho van fer contra el matrimoni homosexual, contra la disminució d’hores de religió en el sistema educatiu, contra l’ampliació de supòsits d’interrupció de l’embaràs, contra l’Estatut de Catalunya, contra les converses per acabar amb el terrorisme d’ETA...
No respecten la pluralitat, no entenen que hi hagi una altra mirada, moltes mirades, la base del sistema democràtic. Quan Díaz Ayuso diu que “tenen” la gent de bé, la Corona, el poder judicial, les forces armades i els cossos policials, ens explica sense filtres la seva idea de control de l’Estat i per què no accepten democràticament una mirada alternativa, per què no accepten una coalició que, fonamentalment, ells han ajudat a cohesionar.
La setmana que ve hi haurà investidura i el fil que uneix totes les forces és no permetre que governin els qui confonen la pàtria amb el partit i amb la propietat dels poders de l’Estat, els quals, per cert, han d’estar al servei de tots els governs sigui quina sigui la seva composició.
Aquesta setmana, les banderes amb les creus celtes o de Borgonya i amb els escuts franquistes han tornat a sortir al carrer. Cada imatge d’aquestes manifestacions ens fa més adeptes al govern de complicada coalició. A vegades ens defineix el que rebutgem, el que no volem. I no vull que els ultradretans ens governin.
Ja fa dies que es manifesten, però va ser dijous quan vam saber que la coalició de PSOE, Sumar, PNB, EH Bildu, ERC i JxC seria possible. Va ser dijous quan vam conèixer el contingut de l’acord, i llegint el document podem afirmar que té la importància que JxC hagi decidit que retorna a la tradició del catalanisme disposat a intentar modernitzar Espanya des de les seves institucions parlamentàries.
Poques vegades he vist un document d’acords que sigui un donar fe de les discrepàncies més que dels acords; i, també, un donar fe de la perseverança desqualificadora cap a una altra força igualment imprescindible i que en les conteses electorals és el seu adversari, ERC, des de l’inici del document, amb frases com “en termes diferents als de la darrera legislatura” i en cada frase de l’expresident Puigdemont.
La virtut del document és la signatura del PSOE en un text sobre la complexitat històrica i política dels fets que han portat a la desafecció (de la qual ja havien advertit els presidents Maragall i Montilla) amb el sistema polític espanyol, al qual retorna JxC.
El document diu, literalment: "Amb l’Estatut la societat catalana cercava tant el reconeixement de Catalunya com a nació com la solució a les limitacions de l’autogovern i els dèficits acumulats [...]. Amb aquest acord busquem la superació dels dèficits [...] i el reconeixement nacional de Catalunya". Però constaten que uns ho voldrien resoldre amb un referèndum dins la Constitució (art. 92) i els altres amb un ampli desplegament de l’Estatut.
Ja sé que hi ha la llei d’amnistia (que ja s’havia acordat amb ERC) i que hi ha una referència el·líptica a un anglicisme, lawfare, que hauríem de posar-nos d’acord en quina traducció raonada té. El PSOE ha hagut d’aclarir que seguirien els treballs de les comissions d’investigació ja acordades durant la legislatura que va acabar-se amb les eleccions del 23-J.
Si els que branden banderes del passat franquista tinguessin interès real en la política, podrien acceptar que el més excepcional de l’acord és que s’hagi signat a Brussel·les, perquè l’acord de constatar divergències l’hauria pogut signar el PP si no hagués decidit portar adherides al cos les sigles Vox.
Celebro que en el pacte de forces progressistes hi hagi l’independentisme català, però no poden seguir amb el debat diàleg-acord si entre les dues forces (ERC i JxC) no hi ha ni diàleg ni cap possibilitat d’acord, perquè la política catalana segueix amarada d’una energia amarga i de ressentiment.
Després de moltes angoixes i neguits, després de molt dolor, som on érem quan Maragall afirmava que una societat no pot cohesionar-se amb un alt grau d’identitat i alhora un grau mínim de vertebració. Serveixi això, també, per als patrioteros de les manifestacions diàries contra l’acord de sensibilitats diverses.
