Decadència, estancament, oportunitat: són tres paraules que he llegit i sentit amb freqüència aquests darrers temps, i penso que val la pena comentar-les en aquestes setmanes plenes de novetats de futur, tant per a Catalunya com per a Espanya, i sense oblidar Europa. Em vull centrar sobretot en el nostre país i en l’Estat, però no puc deixar de tenir en compte el paper de la UE. Davant dels reptes i les dificultats que tenim davant, hem de tenir prou clar si sabem cap on volem anar, i el tipus de societat que volem, i que podem, construir. Una vegada definits els objectius, caldria parlar dels camins per arribar-hi.
1. Situació actual. He sentit sovint veus que diuen que Catalunya està en un període de decadència; n'hi ha d'altres que parlen de recuperació. Tinc la sensació que, de forma inconscient i també interessada, cada part mira la realitat parcialment o des d’un punt de vista diferent. Poso dos exemples que s’entenguin: pot ser que creixi el PIB i fins i tot el PIB per capita, però si al mateix temps augmenta l’índex de Gini que mesura les desigualtats, no podem pas parlar de progrés i quedar satisfets. També pot ser que augmenti l'ocupació, però si els llocs de treball creats són temporals i amb unes retribucions que no permeten una vida i un habitatge dignes, no podem pas valorar-ho positivament.
Crec que Catalunya, igual que Espanya i una bona part dels països europeus, està vivint des de ja fa uns 20 anys una realitat que jo anomenaria d’estancament. És a dir, no assoleixen el ritme dels canvis que calen i no poden afegir-se al progrés d’altres parts del món. Això està provocant en les persones una decepció en el present i una manca de fe en el futur, i es manifesta en moltes protestes públiques, en la manca de confiança en la política i en el progressiu creixement d’opcions polítiques de dretes i ultradretes, que aprofiten aquesta realitat oferint solucions populistes i falses que posen en perill la democràcia.
2. Estancament. Quan m'agafo a aquest concepte en comptes d'agafar-me al de decadència és perquè penso que, si hi ha el perill que aquesta última arribi, en bona part seria conseqüència d'una insuficient –i a vegades errònia– actuació dels governs a l’hora de prendre mesures per solucionar els problemes reals dels ciutadans, siguin de tipus econòmics, socials o d’infraestructures necessàries. Les causes d’aquesta insuficiència són principalment dues: la priorització i la dedicació dels governs a actuacions polítiques d’altres tipus que omplen gran part del seu temps, i la gran dificultat per poder establir els necessaris pactes i les imprescindibles coalicions entre grups, degut precisament a les seves discrepàncies en aquests altres temes més polítics, cosa que impedeix el diàleg i augmenta els enfrontaments polítics.
Sé que passa en molts altres llocs, però enfoco el tema en l’estat espanyol i en casa nostra. És evident que les actuacions de les administracions espanyoles en relació amb la darrera reforma de l’Estatut i el refús de la proposta de pacte fiscal van provocar una dura reacció a Catalunya que va portar a establir el radical objectiu de la separació. Això va obrir un període en què no només no van millorar les relacions mútues, sinó que es va fer molt més dura l'actitud del govern central, tant amb la reducció de les inversions anteriorment compromeses en infraestructures a Catalunya com en el compliment d’altres acords de tipus financer o en el continuat retard en la revisió del sistema fiscal autonòmic. Aquesta és una de les raons, encara que no l'única, de l’estancament del nostre progrés.
Una lliçó que cal aprendre és que, si en un enfrontament la part més dèbil planteja el “tot o res”, és probable que, si perd per manca de recursos o d’aliances externes (la UE, etc.), no només no pugui progressar, sinó que acabi trobant-se pitjor que al principi –així va ser durant anys, fins que el canvi de fa tres anys de política econòmica a Brussel·les ens va permetre accedir a recursos que abans no teníem–. Cal acceptar-ho i pensar què passaria si el “tot” ens obligués a abandonar la UE. El cas del Brexit és un bon exemple.
3. Oportunitat. Els resultats poc esperats de les últimes eleccions generals ens donen ara l'oportunitat de negociar una investidura favorable, per tal de tenir a Madrid un partit que ara necessita els vots catalans i que, en el conflicte de Catalunya amb l’Estat, sempre ha tingut una actitud més comprensiva i menys radical que la dreta-ultradreta. Ens convé actuar, doncs, de manera que, aprofitant les circumstàncies, assegurem, en primer lloc, que no desaprofitem la conjuntura i que deixem enrere situacions d’empresonament i d‘exili que mai no haurien d’haver-se produït, reconeixent uns i altres la seva part de responsabilitat. Però, sobretot, cal aprofitar l'escenari actual per anar fent passos concrets i adequadament garantits en l'obtenció de les reclamacions econòmiques i socials de Catalunya i en la reforma de l’organització de l’estat espanyol en la línia d’una Unió Federal de Nacions, garantint d’aquesta manera la continuïtat de la nostra pertinença a la Unió Europea i fent possible que Barcelona es converteixi definitivament en el hub econòmic del Mediterrani. Aquests serien els objectius; i la continuïtat de la negociació, el camí. Els pròxims dies veurem per on anem.
