El 2023 es va acabar amb dues males notícies sobre l’estat de la nostra infància i joventut. D’una banda, l'Unicef ens avisava dels alts nivells de pobresa infantil. Som líders de la UE, amb més d'un de cada quatre nens i nenes vivint en situació de pobresa i sense accés a les comoditats més bàsiques. D’altra banda, les dades conegudes a finals de desembre sobre l’última Enquesta a la Joventut de Catalunya assenyalen que la taxa d'emancipació dels nostres joves no deixa de caure. Sigui quina sigui la seva trajectòria personal, vulguin o puguin treballar o estudiar, o vinguin de famílies més o menys acomodades, el comú denominador de les persones joves a Catalunya és que viuen a casa els pares. Aquest retard en l’emancipació afecta no només el seu projecte vital com a adults i decisions tan rellevants com la maternitat, sinó també la seva salut mental.
2023 ens va portar també canvis en com la política veu i se sent interpel·lada per les condicions de vida dels nostres joves. A nivell estatal, tenim la creació del ministeri d’Infància i Joventut per part del nou executiu de Sánchez. Un mandat estatal per a la ministra Rego de millorar la vida dels nens, nenes i joves i reduir així l’actual desigualtat entre generacions. I a Catalunya, amb l’acord de l’Estratègia de lluita contra la pobresa infantil, on, en paraules del conseller Carles Campuzano, combatre la pobresa infantil es converteix en una prioritat de país.
Al 2024 li demanaria que tots entenguéssim els alts costos que té la pobresa infantil. Els nens i nenes, només pel fet d’experimentar situacions de pobresa mentre creixen, veuen afectat el seu desenvolupament. Molt probablement trauran pitjors notes a l’escola, trobaran pitjors feines –i més mal pagades– i s’enfrontaran a situacions d’estrès que afectaran la seva salut física i emocional, amb menys recursos per posar-hi solució. I també és un cost per a tot el país, que no només perdrà en productivitat i recaptació impositiva, sinó que haurà de gastar més en serveis públics.
I en concret, i confiant en la màgia d’aquests dies, demanaria acabar el 2024 amb dues mesures que millorarien –i molt— el dia a dia i el futur dels nostres infants i joves. Primer, la creació d’una prestació universal a la criança, que redueixi l’impacte de tenir fills com a gran predictor de la pobresa de les famílies. I segon, establir com a límit per sol·licitar les prestacions d’ingressos mínims –com la renda garantida de ciutadania o l’ingrés mínim vital– els 18 anys, i no una edat aleatòria com els 23, exigint garanties d’independència prèvies. Penalitzar les persones joves pel simple fet de ser-ho, i no ajudar les famílies en la criança, només augmenta una desigualtat cada cop més persistent. Tenim els instruments per reduir les taxes de pobresa infantil i juvenil, eliminant també obstacles davant la decisió de tenir una criatura, i invertint en justícia social i eficiència econòmica. No ho podem deixar tot a la màgia, ens hi juguem el futur.
