ERC i PSC: les inversions en negociació

La possibilitat d’una negociació pressupostària entre el govern de la Generalitat, monocolor ERC, i el PSC ha posat damunt de la taula, per voluntat expressa i molt intencionada d’aquest últim, tres condicions: posar en marxa el parc urbanístic i de lleure de Hard Rock a Vila-seca, completar el Quart Cinturó entre Terrassa i Sabadell i ampliar l’aeroport de Barcelona. Són tres grans projectes importants i conflictius. Importants pel potencial de foment del creixement econòmic i de creació de llocs de treball. Conflictius per les objeccions mediambientals, veïnals, paisatgístiques i, en general, de sostenibilitat. El PSC s’orienta a prioritzar els projectes pel potencial econòmic. ERC fa tot el possible per endarrerir-los i dissoldre’ls per les resistències locals que qüestionen la necessitat i la sostenibilitat mediambiental. No s’ha d’oblidar que els comuns hi són hostils, i els de Junts, força favorables. Es tracta, doncs, d’un torpede de profunditat, que aspira a canviar les aliances polítiques i a mobilitzar una part important de l’antic electorat de CiU. Tota aproximació racional s’enfronta al conflicte entre diversos interessos. No hi ha solucions senzilles ni raons indiscutibles. Dit això, em permeto oferir algunes opinions amb afany de jerarquitzar els pros i els contres.

El complex de lleure promogut per Hard Rock a Vila-seca ja té més de deu anys de vida i desventures. Va començar en un moment d’extrema necessitat econòmica i ocupacional en què totes les inversions estrangeres eren benvingudes. Sortosament hem sortit d’aquella situació miserable, filla de l’explosió de la bombolla immobiliària i financera, i podem triar millor les grans inversions que volem acollir. Ni els objectius –un gran casino–, ni el gigantisme del projecte, ni el model econòmic, lliguen amb els desitjos i ambicions de la ciutadania. La impressió que es tracta d’un gran negoci que beneficiarà a pocs i crearà molts llocs de treball poc estables i mal remunerats és massa evident per ignorar-la. Els defensors del projecte subratllen que l’impacte ambiental i la qualitat dels llocs de treball de les plantes petroquímiques són pitjors que les d’una gran empresa de lleure i entreteniment. Des del meu punt de vista, l’aposta per un turisme encara més massiu és perillosa, i caldria tornar a calibrar els avantatges i els desavantatges del projecte a la llum de les noves sensibilitats i necessitats.

El projecte del Quart Cinturó, també conegut darrerament com Ronda del Vallès, és un cas amb encara més història, atès que es va projectar i començar als anys seixanta del segle passat, quan ja es veia que les connexions entre les diverses perifèries de l’àrea metropolitana de Barcelona estaven mal resoltes. Calia una via ràpida que les unís, des de Vilanova i la Geltrú a Mataró passant per Terrassa, Sabadell i Granollers. El que ara està damunt de la taula és posar en marxa el tram entre Terrassa i Sabadell, tot esperant que enguany es completi el que va d’Olesa a Terrassa. En general, i un cop redefinida l’ambició des del projecte inicial d’una gran autopista a una via ràpida més respectuosa amb l’entorn, tots els esforços per millorar la connectivitat de circumval·lació externa de Barcelona són bons perquè milloren el benestar dels ciutadans, els alliberen de l’excessiva centralitat de Barcelona i multipliquen les seves oportunitats de treball en un àmbit territorial molt més ampli. La crítica que diu que no s'ha d'apostar pel transport automobilístic i sí, en canvi, per noves vies ferroviàries és hipòcrita: les vies ferroviàries existents estan lluny d’aprofitar-se bé i el transport ferroviari és territorialment massa rígid. La flexibilitat del transport automòbil segueix sent indispensable per cosir bé les perifèries barcelonines.

Finalment, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona és un altre conflicte endimoniat. El projecte presentat fa un any i mig per Aena era molt decebedor, d’entrada perquè oblidava el que s’havia avançat amb el govern Zapatero en termes d’assolir una autonomia de gestió que actualment no existeix. Seguia renunciant a utilitzar l’actual pista llarga, apta per a vols intercontinentals, i apostava per fer-ne una altra allargant-la cap als aiguamolls del Prat. Però això era només un petit detall del projecte. L’essencial era el desplegament d’una nova terminal, de nous edificis comercials i d’emmagatzematge i redistribució i, en general, un aprofitament immobiliari sistemàtic del potencial d’algunes requalificacions urbanístiques. La intensitat dels conflictes suggereix que cap anàlisi freda i racional de les alternatives pot arribar a proporcionar solucions adequades per a tothom. La racionalitat mai no és fàcil quan es barregen tants interessos i tantes passions. L'única solució és molta negociació entre totes les parts implicades. Que el problema es posi damunt de la taula de negociació política i pressupostària és una oportunitat per assolir un bon acord, sempre que existeixi la voluntat d’acord.