La inversió estrangera bruta total a Catalunya suposa el 16% de tot l’Estat, uns 4.900 milions d’euros. Molt, però molt, per darrere de la comunitat madrilenya. Així ho constaten les dades publicades fa un parell de dies pel ministeri d’Economia. En aquest context, però, cal ressaltar la feina de captació d’Acció, que el 2024 va captar més de 1.000 milions en inversió estrangera productiva (IED). Aquest tipus d’inversió, la productiva, és la més beneficiosa en comparació a la de capitals. La inversió productiva es concreta en infraestructures i llocs de treball, que tenen un nivell de compromís, i un cicle de vida molt superior a les inversions financeres, que són més volàtils i es mouen segons bufa el vent especulatiu.
Una bona part dels projectes captats per Acció són nous, és a dir, que comencen de zero i sense condicionants previs. És el que en terminologia inversora s’anomena greenfield, evocant un camp verd en què hi ha espai per córrer. A la banda contrària hi ha els brownfields, que són projectes que han de carregar amb una motxilla prèvia a la qual cal adaptar-se i sobre la qual cal construir. Tot i que els projectes greenfield tenen més bona premsa que els brownfields, el món és ple d’excepcions, i en tenim algunes de ben a prop. El Hard Rock seria un exemple de projecte greenfield: va néixer ambiciós, segurament massa, amb molt de camp per córrer; també amb exempcions fiscals i altres avantatges públics negociats. Però ben aviat es va convertir en cavall de batalla polític. En canvi, l’aprofitament de l’antiga planta productiva de Nissan situada a la Zona Franca per altres empreses per a la fabricació de nous models de cotxes ha estat més fàcil del que podia semblar inicialment.
Però què ens espera en el futur? El 2025 ha nascut imprevisible, amb un tint pessimista. La part positiva és que encara queden pendents de cristal·litzar una part dels fons europeus en projectes nous. El que preocupa, però, és una tendència més insidiosa que fa temps que s’arrossega. En general, les inversions estrangeres van començar a perdre cert dinamisme amb la crisi financera; es va aprofundir amb la crisi sanitària, i s’està accelerant per les tensions geopolítiques que comporten una major fragmentació del món. Els països, i les empreses, es veuen amb la necessitat de ser cauts en les seves inversions a l’estranger. Cal reforçar i protegir certes capacitats productives. Això pot implicar relocalitzar en el mateix territori algunes activitats o col·locar-les en llocs estratègics més segurs, o bé perquè són més propers geogràficament o bé perquè corresponen a països amb interessos afins.
En aquest sentit, veiem com la Unió Europea recupera el concepte d’autonomia estratègica, que aquests dies veiem com s'estén a la seguretat, però podem trobar iniciatives polítiques equivalents arreu del món. En poc temps, s’ha passat d’un discurs que defensava els acords multilaterals i la confiança en un món globalitzat a un món cada vegada més fragmentat en el qual cal tornar a definir aliances.
