Envio bons desitjos a un col·lega que es jubila i em contesta tot fent aquesta reflexió: “El món va tan accelerat que la sensació d’estar perdent el tren és inevitable”. I afegeix que el planeta de tot just quinze o vint anys enrere, comparat amb el d’ara, “semblava segur i confortable (i segur que no ho era gens)”.
No, esclar, no ho era. Ja havíem passat pels atemptats de l’11-S i la Guerra de l’Iraq. Però el món no havia conegut els tràngols de la crisi financera i les seves retallades; i que l’extrema dreta governés països europeus era una possibilitat remota perquè la política semblava un joc d’alternances entre gent més o menys raonable. I, sobretot, no sabíem què era l’ecoansietat, aquesta mena de remor fatal que sentim cada dia darrere l’orella, recordant-nos que no plou, que la calor que tenim no és normal i que la Terra no pot seguir el nostre ritme de vida. Perquè el més desesperant d’aquesta remor és que el diagnòstic està fet, tothom sap què cal fer per evitar-ho, però no es fa, o no es fa prou, i assistim al desastre perfectament informats i conscienciats, però totalment impotents.
I quinze o vint anys enrere, la Guàrdia Urbana de Barcelona no havia de vigilar que les multituds es fessin fotos amb l’enllumenat de Nadal al passeig de Gràcia posant en risc la seva seguretat. Les xarxes socials han disparat el narcisisme i l’exhibicionisme a uns nivells tan estúpids que el debat existencial ja no és entre ser o tenir, sinó entre ser i semblar. De la mateixa manera que la generació del meu avi deia que el cotxe ho havia canviat tot, nosaltres direm que el mòbil ho ha canviat tot. I com ha passat amb el cotxe, no sempre per a bé.
