Intimitats de la resistència (1923)

De la crònica de Joan Crexells (Barcelona, 1896-1926) enviada a l’abril des de Berlín i apareguda dies després a La Publicitat (8-V-1923). Crexells -el 5 de març va fer 125 anys del seu naixement- va ser capdavanter d’un europeisme afermat a Catalunya per la seva generació, la del Noucentisme. El diumenge 9 de maig es va celebrar a Barcelona el Dia d’Europa.

Que el gran motor del progrés material del món ha estat la injustícia és cosa de la qual gairebé no en dubta ningú. Que la condició del manteniment i de la millora del tipus de vida actual de la humanitat és la subsistència, almenys parcial, de l’organització capitalista de la producció, és cosa que àdhuc a la Rússia dels Soviets darrerament s’ha vist clar. La producció del capital i amb ella la substitució i el millorament dels instruments de producció actuals, és impossible sense l’existència de capitalistes; és a dir, d’una compensació a la simple possessió d’una cosa i no al treball; és a dir, d’injustícia. Però el reconeixement d’aquesta veritat: que la justícia plena és incompatible amb la imperfecció humana, i que una certa part d’injustícia és necessària per a la bona marxa del món, no ens allibera del deure de reduir-la a un mínim. A cada moment, el mínim d’injustícia; ço és, avui, el mínim de capitalisme. Alemanya avui és el capitalisme desfermat. Cada nova baixa del marc és un nou repartiment de la riquesa. Un nou repartiment de la riquesa en el qual els que hi guanyen són els que menys s’ho mereixen. Els estalvis de l’obrer, els béns del petit capitalista, l’origen dels quals està tot sovint en el propi treball productiu o en el dels seus avantpassats, en una baixa del marc són totalment perduts i reapareixen en mans d’algun borsista paràsit. Les maquinacions del capitalisme avui a Alemanya tenen unes proporcions tan enormes, el factor de la depreciació, que en altres països no existeix, obre unes possibilitats d’acció tan fantàstiques que no és aventurat de dir que a cap país del món es fan fortunes tan injustament com aquí. L’actual lluita a la Ruhr ha donat ocasió als capitalistes alemanys de batre el rècord internacional del cinisme. Tothom sap que qui ha excitat més la lluita a la Ruhr ha estat la gran indústria, en defensa de la qual en rigor s’ha emprès tota l’acció. No cal sinó llegir la D.A.Z., la Gaceta General d’Alemanya, aquest òrgan de Stinnes [Hugo D. Stinnes, industrial siderúrgic, financer i polític] i de la gran indústria que havia d’ésser el Times alemany i que materialment, i sobretot ideològicament, ha restat ben endarrere de qualsevol de la mitja dotzena de grans diaris alemanys, per veure amb quin interès inciten a la resistència els industrials alemanys. Problema de vida o mort per a Alemanya; l’industrial al peu del canó; ningú tan perjudicat com ells; però disposats a tots els sacrificis. [...] Sembla que l’origen concret de la darrera baixa del marc és Stinnes en persona, que compra quantitats extraordinàries de moneda estrangera. La qual cosa no impedí que el seu diari estigués i estigui encara ple d’aquelles frases del temps de la guerra que amb tanta afició desenterren els nacionalistes. Front de la Ruhr! Resistiu! La victòria és del qui tingui els nervis més forts! “...Yet Brutus is an honourable man ”.