Intimitat

Ja fa molt de temps que els anomenats boomers hem constatat que les noves tecnologies, a les quals anem arribant tard i malament, ens van separant sense remei de les noves generacions. El mòbil, les xarxes socials, la intel·ligència artificial i tota la pesca han canviat els costums, la manera de relacionar-se, en definitiva, la manera de viure.

Aquests canvis afecten la manera de veure el món i han vingut per quedar-se, així que als boomers no ens queda més remei que contemplar aquesta transformació procurant no deixar-nos arrossegar gaire pel paper de l’avi o àvia remugaire.

Ens costa d’entendre que algú hagi de deixar constància en imatges de la seva felicitat i exposar-la als quatre vents. Que davant d’un esdeveniment transcendental o emocionant, la gent jove s’estimi més veure-ho tot a través de la pantalla del mòbil que no pas viure el moment en plenitud. I què en deuen fer d’aquests tots aquests vídeos?, ens preguntem. Tampoc no acabem de moure’ns amb comoditat en el món dels missatges escrits, sigui al WhatsApp o a les xarxes. Hi ha una pila de codis que se’ns escapen: posar el punt final a la frase, que per a nosaltres és una simple norma ortogràfica, resulta que s’interpreta com una contundència extrema. Perquè la frase es llegeixi amb l’entonació adequada, cal fer ús sempre dels signes d’exclamació o de les emoticones.

I no cal dir que els boomers suportem estoicament els comentaris sarcàstics dels nostres fills, nebots o nets, quan ens veuen escriure al teclat amb el dit índex en lloc dels polzes i, per tant, la nostra resposta s'endarrereix notablement “la mare està escrivint...”.

No ens queda altre remei que entomar les bromes amb resignació i formular aquell pensament tan consolador: “veuràs quan tinguis la meva edat”. Els joves d’avui no tenen ni idea dels reptes als quals els tocarà enfrontar-se quan es vagin fent vells.

Però a banda d’aquest anecdotari, hi ha una qüestió que sí que m’amoïna i és com tots aquests canvis han afectat el concepte d’intimitat. Podem acceptar o criticar que els joves exhibeixin els seus nadons als aparadors de les xarxes socials, però la cosa canvia quan la seva actitud no afecta la seva intimitat, o la dels seus fills, sinó la nostra.

L’altre dia érem a Girona, en una vermuteria petita i acollidora que té uns grans finestrals que donen a una plaça. Durant una estona, vaig observar, amb un cert grau d’incredulitat, com una noia gravava amb el seu mòbil tot el que passava al seu voltant: el cambrer que darrere la barra preparava una safata amb l’aperitiu, els clients que demanaven les cerveses, la gent que entrava i sortia. El seu amic, mentrestant, seia en un tamboret i entretenia el seu avorriment... amb el mòbil a la mà.

De moment, el que em cridava l’atenció era precisament això: que la noia, en lloc de conversar i brindar amb el seu amic, en lloc de gaudir el moment, el deixés sol per fer una mena de reportatge de tot el que els envoltava. També vaig pensar que potser estava incomodant els cambrers del local, que feien la feina mentre la noia els immortalitzava per pujar aquells vídeos ves a saber on.

Però aleshores, la noia es va posar a gravar-nos a nosaltres i a una parella d’amigues que teníem al costat, o això semblava. Quan una de les dones l’hi va recriminar educadament, la noia va mirar-se-la amb una expressió d’estupefacció o d’incomprensió. “Estic gravant l’exterior”, va dir. Però, per gravar l’exterior, s’havia acostat tant a la taula de les amigues que elles havien interromput la conversa.

Sense disculpar-se i sense entendre res, la noia va guardar el mòbil a la butxaca i va buscar la complicitat del seu company amb la mirada. Però ell, és clar, estava mirant la pantalla amb atenció.