En la intimitat no hi ha banderes

Sento un rebuig gairebé visceral davant de qualsevol generalització sobre grups, col·lectius, cultures o països. Haver-me vist des de molt aviat inclosa en descripcions amb les quals no em sentia gens identificada, posada en el sac del “vosaltres” sense tenir gaire clar què volia dir exactament aquest conjunt tancat, m’ha vacunat contra aquesta manera d’apamar el món perquè de seguida hi veig el perill dels essencialismes. Quan diem els uns són així, els altres aixà, jo ja desconfio. Trobareu tants individus que responen a les característiques atribuïdes al grup com d'altres que no en compleixen cap. I tot i això... tot i això de vegades tinc els meus dubtes.

Inscriu-te a la newsletter La política del caosLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els pobles, els països, els grups humans amb una mateixa cultura són, com les persones, fruit de múltiples factors entre els quals hi ha la influència de l’entorn, les circumstàncies històriques i la manera com s’han anat distribuint i organitzant les masses. També veig que hi ha col·lectius que s’han ocupat i preocupat més de definir-se i establir els seus trets diferenciadors. A casa, de petita, el meu pare ens deia “Nosaltres aquestes coses no les fem, no som com els altres” i jo m’havia d’esforçar a entendre exactament a què feia referència el seu “nosaltres” i el seu “altres”. No érem “nosaltres els marroquins” perquè als arabòfons els considerava massa relaxats en els seus costums, gairebé uns “cristians”, que era una alteritat molt clara que havíem de rebutjar. Potser era “nosaltres, els rifenys”, però no vaig sentir mai, ni a casa als avis materns ni paterns, cap referència explícita a aquesta adscripció geogràfica. De fet, el concepte dominant del “nosaltres” emprat s’acostava més a la mena d’organització que havia regit la societat d’aquesta part del Marroc fins que la colonització (primer espanyola i després de Hassan II) va trastocar-la per sempre: el nosaltres era la tribu en el sentit clàssic del terme, ni més ni menys. I a partir d’aquí puc entendre moltes desconfiances, moltes prevencions cap al veí. La frontera que tenia al cap el meu pare no era nacional, religiosa, lingüística o cultural, estava feta per una complexa xarxa de filiacions i parentius que establien quins eren dels nostres i quins no. En tot cas, tornant als estereotips, als rifenys sempre ens han dit que som molt rebels, però quan descobrim les circumstàncies històriques que han assolat la regió, les diferents colonitzacions i repressions, podem entendre que els nostres avantpassats no poguessin ser altra cosa que rebels. O s’havien de conformar amb ser explotats per estrangers?

Cargando
No hay anuncios

Però a Catalunya no hi ha tribus i, en canvi, també m’ha resultat difícil entendre què és i què deixa de ser un català. Ara que som vuit milions amb connexions (i arrels) no només amb altres indrets de la Península sinó del món sencer, que algú em digui què és un català. I, en canvi, sabem que existeixen, els catalans, se’n poden veure molts anant pel carrer. Jo fins i tot en tinc un a casa amb qui he engendrat una criatura que també ho és, de catalana, tot i que no sabria trobar-li cap tret físic o de personalitat que pogués respondre a aquesta definició.

No sabem què vol dir ser català però ens presentem com a tals i escrivim sobre la catalanitat. Llegeixo Una família, el llibre en què Toni Sala ens regala un retrat dels seus parents més propers. L’avi Isern podria respondre a l’estereotip de català estalviador i comerciant, el seu net reflexiona en algun moment sobre aquesta identitat. És gairebé impossible no fer-ho, però el que em passa com a lectora és que quan Sala m’obre les portes a la intimitat d’aquest guixolenc particular, ja no sé veure els tòpics, només puc observar la complexitat que caracteritza qualsevol ésser humà i que cap nacionalitat ni bandera ni etiqueta podran reflectir mai amb precisió ajustada.  

Cargando
No hay anuncios