Els intersticis del teletreball

Després de tants mesos de teletreball i amb la vacunació generalitzant-se estem veient un retorn a la presencialitat que probablement culminarà al setembre amb l'inici de curs. Hem estat molts anys sacralitzant la presencialitat, llegint entre admirats i escèptics com el teletreball avançava en alguns països occidentals, mentre nosaltres seguíem aferrats a les nostres jornades laborals partides i incompatibles amb la conciliació familiar i la possibilitat de fer altres activitats d'oci i comunitàries dins uns horaris raonables. De sobte, tots cap a casa. L'estat d'alarma donava cobertura legal al confinament i comminava al teletreball per la restricció de la mobilitat. Despatxos improvisats a casa, aprenentatges exprés de videoconferències i eines d'organització al núvol i, en el cas de moltes famílies, amb la teleeducació com a estrès afegit. La por que ha desvetllat el covid-19 en tants àmbits de les nostres vides, a poc a poc deixa pas a les ganes de tornar dels que tenim la sort de poder fer-ho. Tornar on? A què?

Què en quedarà de tot això? Què n'hem après? Vull pensar que, com el pèndol, hem anat d'un extrem a l'altre i que trobarem un terme mitjà. Ho podrem fer si ens sabem desfer del que crèiem imprescindible per desconfiança i si sabem treure el màxim profit del nostre temps de qualitat. Hem de saber tornar a la presencialitat per allò que beneficia tant el projecte com les relacions humanes i socials. Hem de saber identificar el que fem millor sols o en companyia, i intentar minimitzar el que no aporta valor a ningú. Generalitzar és difícil quan cadascú ha tingut la seva experiència de teletreball, l'ha viscut de maneres molt diferents, però a mi m'ha servit per ser conscient d'unes quantes coses. N'apunto algunes.

Ser més conscient que sense el contacte físic no es genera l'espai d'oportunitat per a la creació col·lectiva, o no de la mateixa manera, o no com estàvem habituats a fer-ho fins ara. I no crec que tingui a veure amb la generació dels que no som nadius digitals, perquè hem superat amb nota aquesta barrera fa temps. Hi ha una manera de fer, de relacionar-nos (més encara en un país mediterrani com el nostre), que creix amb un cercle virtuós que s’encomana per osmosi, per la voluntat de compartir el millor que tens. I això el Zoom no ho recull. 

Ho he viscut en pròpia pell. De sobte, aquelles reunions periòdiques de deu persones que en directe eren dinàmiques, creatives i divertides, amb el format virtual passaven a ser tedioses, farcides de silencis incòmodes, acabaven sense conclusions, sense decidir quin era el pas següent, sense saber qui feia què. També hem vist com algunes reunions han tingut l'efecte contrari, que han esdevingut més àgils i menys conversa de cafè, però m'atreviria a dir que només passa en els casos de reunions estrictament operatives, molt ben convocades, conduïdes i participades.

Ser més conscients dels costos dels desplaçaments, en temps, diners i consum energètic. Ser més conscients dels avantatges de moure's en entorns més reduïts. ¿Podem estalviar energies en el que no aporta res als nostres projectes i invertir en nosaltres mateixos? On deixem la motxilla d’aquests mesos? Com la podem anar descarregant? Minimitzar desplaçaments, evitar aglomeracions, reduir soroll i no carregar-nos de cop el sistema comercial i de serveis que en depèn no és fàcil.

Ser més conscient de moltes tasques que no estan assignades i, per tant, no existeixen teòricament ni s'han tingut en compte en el teletreball, però que són imprescindibles. Qui fa tot el que no fa ningú? Traspassar la barrera sobre el que és o no és feina teva però que ens afecta a tots millora sens dubte les relacions personals i laborals. 

El teletreball, com tot en aquesta vida, també és un baròmetre de les desigualtats. Llegeixo en aquest diari que n'hi ha que ja s'han inventat la workation (work+vacation). Teletreballar des d'un nanopis en un barri mal comunicat no deu ser el mateix que treballar des del mas amb piscina. I veurem els efectes en determinades zones rurals que fa anys que reclamen bones connexions de fibra i que estan veient com puja l'empadronament de primera residència.

Ara que ja sabem com era la nostra vida d’abans, i què ha suposat el teletreball, hem començat a veure els efectes del retorn i els perills del no retorn. Ah, i a part també hi ha els autònoms, els que estem desprotegits de tot, de normes, horaris, calendaris i procediments, desprotegits fins i tot de nosaltres mateixos. Però aquesta és una altra història.

Núria Iceta és editora de L’Avenç