Qui? Comença un altre moment crític per a la Unió Europea. És l’any que ha de començar a revertir l'impacte social i econòmic d’una pandèmia que ens sembla inacabable, en què la migració continuarà atrapada per la instrumentalització política i la falta de voluntat dels governs. La UE està convençuda que aquest 2022 es decidirà la seva capacitat d’influència global. Encara estem en aquests primers dies en què objectius i desitjos es confonen; en què les tensions geopolítiques s’arrosseguen d’un calendari al següent.
El món està “sobrediagnosticat”, com reconeix l’informe de prospectiva del Cidob sobre els deu temes que marcaran l’agenda internacional aquest 2022: “Sobren dades i conclusions sobre les grans transicions en curs, com la digital, la verda i la laboral”. Sabem perfectament quines són les vulnerabilitats del sistema internacional i quines són les transformacions econòmiques, socials i tecnològiques que continuaran dominant l’agenda política dels pròxims mesos. El que no sabem, però, és qui liderarà aquestes transicions. El poder polític també està en transició.
Les eleccions a França i Hongria, i la renovació de la presidència italiana, entre altres coses, posaran a prova la força de les agendes divisòries de l’extrema dreta en una Unió Europea en plena reconfiguració d’aliances polítiques, amb un nou govern alemany i un augment de la tensió a la frontera amb Rússia. El populisme s’examinarà a les urnes –al Brasil i a les Filipines– i en uns Estats Units enrocats, tant pel bloqueig legislatiu com pel rearmament del trumpisme, més enllà de Donald Trump. Fins i tot la Xina, que excel·leix en la construcció del seu poder global, enceta també un any difícil en què Xi Jinping intentarà assegurar-se un tercer mandat presidencial per convertir-se en el líder xinès més poderós des de Mao Zedong.
Com? La pandèmia ha eixamplat les desigualtats: la velocitat de recuperació entre els països més rics i els més pobres; però també entre les diferents capes de la societat, castigant les persones més vulnerables; s’han accelerat les grans asimetries en la propagació de la vacunació –només un 9% de la població del continent africà té la pauta completa–, i les diferències entre els processos d’adaptació dels mercats laborals, en els patrons de consum, i en la demanda industrial. No hi ha consens a l'hora de fer front al desafiament de la pandèmia, ni sobre quina és la millor manera de gestionar aquests processos de canvi. El món es debat entre la cooperació i la competició. Avesat a la crisi permanent i arrossegat per la urgència de la immediatesa. I mentrestant, la necessitat de reforma dels grans organismes internacionals continua pendent o avança tan lentament que no poden respondre a la reconfiguració del pols geopolític que es viu entre l’est i l'oest.
On és el límit? D’aquí a vuit anys, segons els experts, l’emergència climàtica haurà arribat a un punt de no retorn. L’acceleració de la degradació mediambiental topa amb les dificultats de consensuar respostes compartides. La transició verda també avança a diferents velocitats. Però no es tracta només de la reducció d’emissions contaminants sinó també de la necessitat que aquesta transició verda es faci de manera justa, entre països, entre sectors, entre territoris i individus. ¿On és el límit de l’Europa fortalesa, que es va tornar a posar a prova el 2021? ¿Fins on poden arribar les desigualtats d’oportunitats i la distribució injusta dels costos de la pandèmia?
La legitimitat política de governs i institucions està cada cop més determinada per l’efecte erosionador d’aquestes desigualtats i el malestar que causen. Portem anys d’enquestes i resultats electorals que confirmen el diagnòstic. Ara calen respostes perquè els límits són a tocar.
