1. On és l’esquerra? Ha calgut que l’amenaça de l’extrema dreta escalés a França fins a tocar les portes del poder i treure els colors a la V República perquè s’hagi pres consciència de la gravetat de la situació. I, tanmateix, ja fa temps que l’onada reaccionària recorre el continent i està prou instal·lada en algun país, per exemple Itàlia, on l'astúcia i les formes amables de Giorgia Meloni l’estan normalitzant perillosament. Què s'hi pot fer? Mantenir el tabú o obrir la porta als pactes amb l’extrema dreta? Bona part del futur de la deriva autoritària de les democràcies europees es juga a França. De fet, la decisió de Macron de convocar eleccions pot canviar definitivament els paràmetres dels règims de postguerra. Un moment que interpel·la França, però també països com Espanya, on l’extrema dreta va fent camí i ja està a punt de pujar a cavall del PP via Ayuso. Què hi ha darrere de tot plegat? El pas del capitalisme industrial al capitalisme financer i digital. Dit d’una altra manera, ni la burgesia ni el proletariat són el que eren.
No hi ha marge per a les ambigüitats. El Reagrupament Nacional té opcions reals de governar França. El president Macron havia de ser la barrera i va sumar un ampli espai centrista en un moment de desconcert a dreta i esquerra. Mentre Le Pen creixia, l’esquerra es partia a trossos. El partit socialista, protagonista de l’alternança amb la dreta en la dinàmica de la V República, va col·lapsar després del fracàs del president Hollande. La França Insubmisa de l’inefable Jean-Luc Mélenchon s’ha perdut en la retòrica revolucionària de saló incapaç d’estructurar políticament l’esquerra. Macron contra Le Pen es convertia en l’eix de la política francesa, deixant a l’ombra les dretes i les esquerres tradicionals. I qui ho ha capitalitzat ha estat Le Pen.
2. Quin és el secret? Per què a Europa hi ha vent a favor de l’extrema dreta? Cada cop és més clar que hi ha disfuncions de la nova fase del capitalisme que l’esquerra no ha estat capaç d’afrontar. De què s’està beneficiant l’extrema dreta per créixer? Sovint s’ha posat l’èmfasi en la immigració i en la seguretat, que –d’una manera injusta que les dades objectives no abonen– l’extrema dreta conjuga juntes, amb fantasies com l’amenaça de destrucció de la identitat nacional. Però sota aquests tòpics s’amaguen altres problemes que són els que realment descol·loquen la ciutadania i fan que caigui en les temptacions i fabulacions que aquests redemptors apocalíptics els posen al davant. Probablement, la primera i principal preocupació del moment sigui el treball. Una part molt important de la ciutadania se sent descol·locada, amb condicions laborals molt precàries acompanyades de problemes d’habitatge, de desplaçament i de desaparició dels espais de socialització (els llocs compartits) i dels marcs d’acolliment que generaven comunitat i complicitats, com descrivia Sophie Baby. I en aquestes condicions, amb els partits tradicionals excessivament acomodats a obeir les exigències dels nous poders econòmics, és fàcil deixar-se dur per qui fa més soroll.
Què té a dir l’esquerra sobre tot això? Limitant-se a assenyalar feixistes no anirà gaire lluny. Als partits socialdemòcrates tradicionals els costa marcar distàncies i entrar en terrenys incòmodes per als poders econòmics. I la resta de l’esquerra malda entre el bla-bla-bla ideològic i els eterns exercicis de psicopatologia de les petites diferències que exploten cada vegada que sembla que fan un pas endavant.
Amb l’esfondrament del partit socialista, Macron es va erigir, a cavall dels sectors més moderats de la dreta tradicional i de l’esquerra, com a líder d’un ampli espai centrista per reestructurar França. Des de la seva idea egocràtica del poder, Macron, allunyat de la gent, s’ha estavellat contra Le Pen. I ara què? Barrarà el pas a l’extrema dreta en aliança amb el Nou Front Popular o la normalitzarà amb tres anys de cohabitació? De fet, Macron ja ha dit que amb aquesta esquerra res. Quan és evident que el poder econòmic francès dona per assumida la normalització de l’extrema dreta, i que el marc econòmic i social actual no té res a veure amb el que va generar les democràcies europees de postguerra. L’esquerra ha de llegir la nova realitat per treure’n les conclusions necessàries per no quedar en fora de joc: la millor manera de guanyar-se a la ciutadania és reconèixer els seus problemes, sense fer volar coloms. No hi ha política viable si es perd el món de vista.
