BarcelonaUn dels efectes interessants que té l’arribada de poders pretesament forts –d’inspiració macho, que s’entén més fàcil i resulta més precís– és el procés de canvi que es produeix en l’opinió pública general. Veure com varia la conversa i com es mouen les línies vermelles del debat més enllà del que havia sigut el terreny de joc establert.
El retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units està accelerant a Europa un procés d’empoderament dels seus sequaços i una silenciosa adaptació de molts altres. Una adaptació o un silenci imprescindibles perquè canviï el marc on es posen els límits de la conversa pública i es doni respectabilitat a algunes posicions. Si Trump parla de convertir Gaza en un Port Aventura, salta pels aires la conversa seriosa sobre la solució dels dos estats i si acaba amb les polítiques de discriminació positiva, i amb trompeteria i naturalitat es parla d’abandonar els objectius d’afavorir la diversitat en països que estan a anys llum de la diversitat aconseguida als EUA amb les polítiques de discriminació positiva.
L’empoderament de l’extrema dreta a Europa és especialment vistós amb l’aquelarre d’aquest cap de setmana a Madrid. Òbviament, els partits d’extrema dreta a Europa ja hi eren abans de Trump, però avui reivindiquen la seva veu i la seva força parapetant-se darrere d’un gallet que piula des de la Casa Blanca.
L’home de Trump a Espanya és Santiago Abascal, qui en condició de nou president de Patriotes per Europa, el tercer grup parlamentari de l’Eurocambra, ha rebut els seus aliats: la francesa Marine Le Pen, l’hongarès Viktor Orbán, el neerlandès Geert Wilders (PVV) i Matteo Salvini, vicepresident del govern italià i líder de la Lliga. La proximitat de Salvini confirma la ruptura de Vox amb la primera ministra italiana, Giorgia Meloni (Germans d’Itàlia), convertida en la ultra respectable per a bona part de la dreta tradicional de la UE. Madrid, convertida en la capital europea de la ultradreta, reuneix també ultres de Portugal, Estònia, Grècia, la República Txeca, Àustria i Polònia.
Populistes i xenòfobs
Tots ells tenen en comú discursos populistes i xenòfobs, contraris a l’Agenda 2030, la comunitat LGTBI, els immigrants i el projecte europeu. La seva bona nova és que l’edat d'or d’Europa, dit a la manera trumpista, està per arribar i que ni la dreta tradicional ni la socialdemocràcia responen als problemes socials. i ridiculitzen l’esquerra: "Woke is broke".
Parafrasejant el Make America Great Again (MAGA), els ultres d’Europa parlen per boca d’Elon Musk quan insta al Make Europe Great Again (MEGA), com si hi hagués hagut mai una Europa ideal, que òbviament no concreten a quina època del s. XX situarien. Estan a punt per fer la confrontació cultural a costa de la idea de llibertat. Una llibertat que neguen als que no pensen com ells. La internacional ultra no surt del no-res. Avui a Europa tenim 19 milions de vots ultres expressats en les darreres eleccions a la UE. Vots afirmatius als quals se sumen milions d’adaptatius, europeus que alimenten la bèstia amb actituds pusil·lànimes o indiferents. L’objectiu ultra és avui acabar amb el bipartidisme i fer el sorpasso a la dreta tradicional. A Itàlia ja ho han aconseguit i a França no n'estan lluny. S’han alimentat de frustració, incertesa econòmica i xenofòbia.
Els ultres han detectat la por i s’han fet seu el tema de la immigració i la seguretat amb èxit. Atiant la por a la diferència i assimilant immigració a inseguretat. I han aconseguit una cosa: detectar el malestar i donar-hi una solució fàcil. L’amenaça és el diferent. Aquell que canvia la fesomia blanca de les nostres ciutats. ¿I qui ho pot combatre si fan creure que les fórmules tradicionals, en teoria, no han funcionat prou bé? Els partits tradicionals estan amenaçats per l’apropiació del discurs de la ira, el greuge i l’odi al diferent. Hi ha dues actituds que amenacen la democràcia: que els partits tradicionals comprin el marc mental ultra i que abandonin el debat sobre temes fonamentals per por.
La necessitat de debat també la tenim a Catalunya, i cal deixar clares les posicions. Catalunya és i serà un país d’immigrants. Hem de posar les condicions per a la integració, que vindrà de la mà de la capacitat d’acollida i de la prosperitat econòmica. La immigració no és debatible. És aquí i forma part de la nostra societat. És una riquesa cultural, social i econòmica. Seria una desgràcia que sota la pressió d’Aliança Catalana es filtrés una visió essencialista o etnicista del país.
Catalunya està feta d’antics, vells, nous i novíssims catalans.
