Exhibicions. El bany de masses a Vistalegre i la fatxenderia de Javier Milei són el soroll i l’ostentació del desafiament. Banderes i demostració de força. Retòrica incendiària per mobilitzar l'electorat. Des del 2017, amb aquella primera cimera a la ciutat alemanya de Coblença, l’extrema dreta europea ha après el valor que tenen les exhibicions d’una unitat que després es matisa en grups polítics diferents a l’Eurocambra. Vox hi ha afegit ara la connexió transatlàntica. L’onada ultra continua creixent.
El somriure de Marine Le Pen, que s’encamina impertorbable cap a la victòria electoral a França, i el suport en la distància de Giorgia Meloni, Viktor Orbán o l’ex primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki, personalitzen la força d’aquest moviment. Heterogeni, però estructurat, amb mètode, ideologia, anàlisi de dades i estratègies de comunicació, que estan canviant les regles del joc polític.
Èxits. L'historiador nord-americà Charles King escrivia fa poc en un article a la revista Foreign Affairs que els Estats Units estan vivint "el replantejament més radical del consens polític nord-americà en generacions". No són els únics. Torna l’Europa dels somnàmbuls, encaminats cap al desastre; cap a uns consensos impossibles en uns hemicicles atomitzats i on les forces polítiques tradicionals van perdent suports. La temptació de buscar aliances a la dreta és cada vegada més forta.
Giorgia Meloni vol reformar el procés d’elecció del cap de govern a Itàlia per augmentar el seu poder. És la mare de totes les reformes: el desafiament a l’actual equilibri de poders amb la presidència de la república per evitar temptacions autoritàries. Als Països Baixos, l’extrema dreta de Geert Wilders ha aconseguit finalment un acord de govern amb el suport de la dreta, els liberals conservadors i el partit dels pagesos que els permetrà per primera vegada en la història del país arribar a l’executiu neerlandès.
L’Europa ultra està a punt per prendre el control. La clau, però, encara la tenen les famílies tradicionals.
Reacció. El desafiament no només és polític. Estem immersos en una transformació social. En una polarització que ha transformat el debat públic en un camp de batalla. “O nosaltres o ells”, cridava Santiago Abascal a Vistalegre per carregar contra tots aquells altres que, segons ell, amenacen aquest fals món hegemònic que estigmatitza la diferència.
En aquest context, una trentena de grans empreses alemanyes (entre les quals Siemens, Allianz, Bosch, Volkswagen i Deutsche Bank) han fet una crida conjunta per alertar del perill d’aquest creixement continuat de la ultradreta que erosiona Europa. Alemanya ja comença a notar la falta de mà d’obra i alguns directius d’aquestes multinacionals han sortit a demanar explícitament diversitat, obertura i tolerància.
El filòsof i escriptor Giorgio Agamben diu que “l'home europeu pot accedir a la seva veritat només a través d'una confrontació amb el passat, passant comptes amb la seva història”. Però els Parlaments de la Unió Europea s’han omplert de forces polítiques decidides a reescriure el passat; que s'aferren a nostàlgies violentes i blanquegen simbologies; que tracen línies divisòries internes, reforçats, en canvi, per les connexions d’unes agendes globals.
